El debat sobre les diputacions i els consells insulars

Els Consells Insulars són unes institucions que han centrat la meva atenció des de fa molts anys, i he escrit i publicat molta lletra sobre la qüestió. És per això que voldria puntualitzar una mica l'opinió editorial, que en línies generals comparteixo, parlant del Consell de Mallorca. I ho faré a partir del text d'una conferència que vaig pronunciar a l'Ateneu de Maó el 18 de febrer de 1999, dins un cicle organitzat pel Consell Insular de Menorca amb motiu dels vint anys de la seva constitució.

La conferència, anterior a la Llei 8/2000, de 27 d'octubre, de Consells Insulars, i, per tant, a la decisiva modificació de l'Estatut de les Illes Balears, per Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, es titulà "Els Consells Insulars, una institució mal resolta", i es va dividir en quatre apartats: 1. De la Constitució a l'Estatut: un debat insatisfactori.- 2. Els Consells insulars: un nou plantejament per a una qüestió mal resolta.- 3. Les qüestions que caldria afrontar.- I 4. Les reformes que s'haurien d'haver arbitrat.

Em limitaré a reproduir avui el punt 3. Les qüestions que caldria afrontar, on em plantejava l'estructura administrativa dels consells insulars i donava una opinió que va provocar ampolles a Mallorca i una dura resposta de Maria Antònia Munar, aleshores deessa de la política mallorquina, i avui una proscrita pels seus afers amb la justícia penal.

Les qüestions que calia afrontar

La primera pregunta que ens hem de fer és: Té sentit mantenir els Consells Insulars en el marc de la nostra Comunitat Autònoma? O dit d'una altra manera: Té sentit avui mantenir els Consells Insulars amb la seva actual estructura i, per tant, amb el mateix nivell competencial, a les illes de Mallorca, de Menorca i d'Eivissa-Formentera?

D'entrada he de reconèixer que els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) –cosa, per cert, que al seu dia consideràrem com a una gran conquesta i que, potser avui, pel que diré tot seguit, hem de lamentar. Ara bé, això no significa que, necessàriament, s'hagin de mantenir amb l'actual estructura, ni amb un mateix nucli competencial a totes i cadascuna de les illes, tot i que som conscient que els esdeveniments han generat ja una dinàmica que és difícil arbitrar una tornada enrere. Per tant, el que ara us diré ens aboca en una pura reflexió teòrica.

En efecte, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars aviat veurem que aquests són una conquesta de les illes menors de l'arxipèlag Balear. El seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d'una lluita constant i aferrissada que illes com Menorca i Eivissa han dut a terme al llarg de tot aquest segle* (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l'any 1912) per tal de veure reconeguda la seva personalitat territorial i per tal que aquestes illes menors poguessin tenir uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis –però propis– entre la Província i els Municipis; en definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.

Menorca i Eivissa –per referir-nos a les Illes Balears– són unes illes massa petites (si les comparam amb Mallorca) per poder assolir un pes decisiu dins la Comunitat Balear, la qual cosa explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure's engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen massa personalitat, és a dir, tenen una història massa densa, massa continuada, massa llarga i massa particular per no disposar d'institucions territorials pròpies que les representin, institucions que –en un camp o en un altre, i amb més o menys competències– puguin actuar com a representants insulars i administrin alguns interessos exclusius d'aquelles comunitats petites. Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d'Eivissa que acaben imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l'illa com a ens territorial i, com a conseqüència, la necessitat de transformar l'antiga Diputació Provincial (que es deia així –provincial–, però que, de fet, era bàsicament mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en tres Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca i un tercer per a Eivissa i Formentera.**

I això explica per què, per a Menorca i per a Eivissa i Formentera, ha estat una conquesta decisiva i extraordinàriament important –prescindint, ara, del resultats i de la valoració que els actuals Consells ens mereixin– l'establiment dels Consells a aquelles illes.

Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d'un raonament lògic, fem ara una suposició. Imaginem-nos per un moment que l'arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, i pensem que, a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té –i, naturalment, ha tingut– la consideració de província de 1833 ençà, amb el corresponent òrgan de govern que, com sabem, era la Diputació.

És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca de 1883 ençà hagués estat més o menys la mateixa que ha estat fins avui. Fins i tot és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos Presidents de la Diputació que ha tingut i, pràcticament, els mateixos diputats que han configurat aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que els puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia, pens també que, des de Mallorca, mai no es va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins –representativa, és clar, al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida–. Per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina i també incardinada a Mallorca. I això per la pròpia naturalesa de les coses.

Tornem, ara, a la ficció: Què hauria succeït si Mallorca –i només Mallorca, amb els seus illots adjacents– hagués estat la província, en aprovar-se la Constitució i en transformar-se aquesta illa en Comunitat Autònoma? Doncs molt simplement: Mallorca, pel seu pes específic, s'hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat). Hauria constituït el seu Parlament –que no hauria estat tampoc massa diferent als que ha tingut fins ara–, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat –que tampoc no hauria diferit excessivament dels que s'han constituït fins avui– i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit, sens cap mena de dubte, el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú –absolutament ningú– hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis. Entre d'altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.

És a dir que, mentre el Govern de la Comunitat –tant per raons de pes específic de Mallorca respecte de les illes menors, com pel fet de ser illes– mai no podrà suplir, a Menorca i a Eivissa i Formentera, la necessitat de tenir institucions territorials i administratives pròpies (amb més o menys competències), això no necessàriament ha de succeir a Mallorca que, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, sí que es pot sentir representada i atesa –magníficament atesa– pel Govern de la Comunitat i per la seva pròpia estructura administrativa.

En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca– d'una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva personalitat, i que, com a conseqüència d'haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca, però sense que aquesta illa n'hagi sentit mai cap necessitat objectiva. I quan dic sense necessitat vull dir un cop constituïda la Comunitat Autònoma, perquè, si aquesta no s'hagués constituït, naturalment que, en el marc de la província i, per tant, de l'Administració local, aleshores sí que Mallorca hauria tingut necessitat d'un Consell Insular que substituís l'antiga Diputació Provincial, tot i que reduint, com així ha estat, el seu àmbit territorial a l'illa de Mallorca.

Així doncs, un cop constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera i del tot innecessària si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública, perquè ni la fa més propera al ciutadà, ni tampoc hi ha cap raó perquè sigui més eficaç en l'exercici de les seves competències del que ho podria esser una administració depenent del Govern Balear. Ben al contrari, diversifica innecessàriament l'exercici d'una administració que es dualitza, s'encareix indubtablement i es complica de manera innecessària.

I si vostès m'ho permeten, els diré allò que, al meu entendre, ha estat fins avui el Consell de Mallorca: o bé ha estat un contrapoder intern del PP, o bé una reacció difícilment justificable i dubtosament operativa contra el poder del PP a la Comunitat Autònoma. I això, que possiblement ha pogut satisfer interessos personals –i fins i tot polítics– molt respectables, és, si més no, discutible que hagi significat quelcom de positiu de cara a establir a Mallorca una administració àgil, econòmica, eficaç i operativa. I, a més, ha dificultat poder resoldre amb intel·ligència i adequadament el problema dels Consells de Menorca i d'Eivissa i Formentera que, a més d'assumir funcions representatives de caràcter territorial, sí que podien apropar als ciutadans d'aquelles illes l'administració autonòmica, rebent de manera adequada el traspàs de determinades funcions executives en el marc legal establert pel Parlament i en el marc reglamentari dibuixat pel Govern Balear, que, tot i esser el govern de tots –que això no ho discuteix ningú– mai no podrà sentir-se, per les raons a què he fet referència, com a propi des de la perspectiva de les illes menors. Encara més: a Menorca, a Eivissa i a Formentera, els Consells poden aspirar a ser l'administració indirecta de la Comunitat a cadascuna d'aquelles illes, la qual cosa no té cap raó de ser a l'illa a Mallorca on radica el Govern i totes les seves institucions.

–––

* Em referia al segle XX.
** Avui són quatre, ja que el 2007 es constituí el Consell Insular de Formentera.