La decisió del Govern de la Comunitat Autònoma de suprimir la obligatorietat de conèixer el català als funcionaris que no incideixin sobre l'ensenyament és una mesura que, no per esperada, hem d'acceptar sense formular la nostre més clara protesta. Penso que la decisió governamental és un error, però em sembla que la nostra resposta ha de venir, no tant de l'exabrupte o de la desqualificació, com de l'anàlisi de la legalitat: concretament, del que els juristes coneixem com el "bloc de la constitucionalitat".
És per això que m'he permès escriure un article, que dividiré en dues parts, per facilitar-ne la lectura en el diari. En aquest primer parlaré del concepte de llengua pròpia (del qual es va oblidar la nostra consellera de cultura a les declaracions fetes al diari Menorca, ja que parlava només de la cooficialitat), i també d'aquest darrer concepte, que jo prefereixo dir-ne (com la Constitució) doble oficialitat. En el segon, parlaré dels drets i deures lingüístics, derivats, precisament, dels dos principis esmentats.
El concepte de llengua pròpia: conseqüències jurídiques que se'n deriven. Correspon als estatuts d'autonomia regular la matèria lingüística dins el marc constitucional. L'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, inicia aquesta regulació a l'art. 4, sota l'epígraf de "La llengua pròpia", d'acord amb el qual "la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial." Certament, doncs, parla de doble oficialitat, però, a més, de llengua pròpia, i és des d'aquest atribut que es deriva una conseqüència jurídica bàsica: la de ser el català la llengua normalment emprada per l'Administració. En aquest sentit, l'Administració, atenent al caràcter de llengua pròpia que té la catalana, ha d'operar i relacionar-se en aquesta llengua de forma principal, perquè és la de la comunitat a la qual serveix, això sens perjudici del dret d'opció política dels particulars a expressar-se en castellà i sense que tampoc l'Administració exclogui o desconegui aquesta llengua en la seva relació amb els ciutadans (STC 337/1994, FJ 21).
És probable que aquesta darrera afirmació no sigui pacífica entre nosaltres, atesa la poca contundència del text estatutari, però troba arguments sòlids en la doctrina del Tribunal Constitucional que ha parlat del concepte de "llengua pròpia" a la STC 46/1991, en dir que considerava ajustat a la Constitució l'art. 34 de la Llei de funció pública de Catalunya, tot afirmant que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l'Administració, o sigui, és la llengua de l'Administració, i per tant, és una "llengua d'ús preceptiu" (STC 46/1991, FJ 2 i 3). És, doncs, aplicant el bloc de la constitucionalitat que el Tribunal Constitucional ha afirmat que "en efecto, el catalán, lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de la Comunidad Autónoma [...] y, en lo que aquí interesa, es también la lengua de la Generalidad y de la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las demás corporaciones públicas dependientes de la Generalidad" (STC 337/1994, FJ 21).
D'aquesta doctrina hem, doncs, de deduir la plena constitucionalitat de l'article 6 de la Llei de Normalització Lingüística de les Balears (LNL) de 29 d'abril de 1986, quan deriva del caràcter de llengua pròpia la prescripció del català com a llengua de l'Administració.
Veiem, doncs, que el concepte "llengua pròpia" comporta efectes jurídics clars, i això sens perjudici que, com a conseqüència de la doble oficialitat del català i el castellà, es derivin deures per a l'Administració d'atendre en castellà els ciutadans que així ho manifestin.
Del concepte de "llengua pròpia" es deriven, doncs, en definitiva, importants efectes jurídics. Els principals són aquests:
1. Que el català és la llengua de la Comunitat autònoma de les Illes Balears (art. 6.1 LNL) i que, com a conseqüència d'això, ho és del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l'Administració Pública, de l'Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma. Ho és, doncs, de tota l'Administració autonòmica. Matèria que es desplega bàsicament en els articles 9 i 34 LNL i també els articles 30 i 50 de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que s'han promulgat tenint com a nord la doctrina que emana de la STC 46/1991, FJ 4, que ordena relacionar els nivells d'exigència del català amb la capacitat requerida per dur a terme la funció de què es tracta.
2. Que la normalització de la llengua catalana és un deure de la Comunitat autònoma (art. 35 EAB), que aquesta ha de dur a terme d'acord amb els preceptes de l'Estatut i els derivats de la LNL que el desenvolupa.
3. Que el coneixement de la llengua catalana és un mèrit preferent en la resolució dels concursos i de les oposicions per proveir els llocs de magistrats i jutges (art. 97.2 EAB) i per a la provisió de les places de notaris i registradors (art. 99 EAB).
4. Que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és oficial a tots els nivells educatius (art. 17 LNL). I
5. Que el català és la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l'Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió (art. 28.1 LNL).
L'Estatut, però, no només parla de la llengua pròpia. També ho fa de:
La doble oficialitat. Mentre el concepte de llengua pròpia implica un contingut històric i sociològic que lliga una determinada llengua al territori i a la comunitat que hi habita, el concepte de llengua oficial té, en canvi, una connotació estrictament jurídica. Una llengua serà oficial perquè així ho estableix la llei. Punt.
La Constitució, després de dir que "el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat", diu que "tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la" (art. 3.1). I afegeix tot seguit que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts" (art. 3.2).
En reconèixer, doncs, l'existència de diverses llengües oficials, per bé que algunes limitades territorialment, la Constitució proclama el principi del pluralisme, que es garantirà a través dels estatuts d'autonomia i la legislació autonòmica de desenvolupament. Per tant, el castellà serà oficial en tot l'Estat, però haurà de compartir aquesta oficialitat amb altres llengües (que la Constitució qualifica també d'espanyoles) en els territoris on aquestes hagin estat reconegudes com a oficials pels seus respectius estatuts d'autonomia.
Estem, doncs, en condició de veure que, si bé el dret a tria lingüística de les institucions i el procés normalitzador són una conseqüència del caràcter de llengua pròpia, els drets i deures lingüístics deriven bàsicament del caràcter de llengua oficial. Per tant, les institucions -les de les Balears en el nostre cas- hauran d'actuar compel·lides per tot una sèrie de deures que deriven del caràcter de ser el català la llengua pròpia del territori que administren o bé on actuen, mentre que el dret a la llibertat d'elecció per part del ciutadà de les Balears deriva directament del caràcter de llengua oficial.
És per això que no hi ha contradicció, ni menys encara incompliment legal, en afirmar que la noció de llengua pròpia habilita molts mandats en què es fa el català d'ús obligatori (per bé que no exclusiu), cosa que genera unes obligacions a les Administracions públiques, a les Corporacions de dret públic, així com també a institucions i entitats; obligacions que, al seu torn, esdevenen drets per als ciutadans que volen gaudir d'una atenció en aquesta llengua pròpia (el català en el nostre cas). L'oficialitat, doncs, queda modulada per la declaració de llengua pròpia, de manera que es generen usos oficials diferents per al castellà i el català d'acord amb la circumstància que aquest gaudeix de l'estatut de llengua pròpia de les Illes Balears.
Segons el Tribunal Constitucional, l'abast i els efectes de l'oficialitat estan configurats per la legislació autonòmica, d'acord amb els respectius estatuts d'autonomia (STC 82/1986, 123/1988 i 337/1994). En conseqüència, la legislació autonòmica ha de regular els usos oficials que es poden derivar de l'oficialitat declarada estatutàriament a l'article 4.1, segons el qual, "la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial."
I això implica la necessitat de parlar dels drets i dels deures lingüístics derivats de la doble oficialitat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.