Willkommen in Berlin

Feia dos mesos que estudiàvem el "miracle" berlinès. És a dir, la recuperació d'una ciutat devastada durant la segona guerra mundial, que els últims trenta anys i, sobretot, des de la caiguda del mur, ha ressorgit de les seves cendres gracies a la capacitat de treball dels berlinesos, amb la valuosa col·laboració dels arquitectes actuals de més prestigi, els quals han deixat l'empremta de la seva tècnica i imaginació.

Berlín és una ciutat relativament jove si la comparam amb ciutats de l'àrea mediterrània, algunes de las quals existien ja a la prehistòria. Els primers assentaments humans no són anteriors al segle XIII. Per tant, a la Ciutat Estat, dins l'organització federal d'Alemanya i capital de l'antiga Prússia, no hem de cercar restes de vint segles enrere, sinó fixar-nos en la modernitat. Quasi res del Berlín actual no té més de dos-cents anys d'existència. Encara més, la majoria d'edificis que pel seu estil arquitectònic podrien correspondre als segles XVIII i XIX, no són els primitius sinó que han estat restaurats o reconstruïts els darrers quaranta anys. Aquests edificis d'una altra època a què faig referència, tant d'arquitectura religiosa com a civil, es troben al Berlín oriental (l'antic centre) i, per tant, el que fou massacrat els últims dies de la guerra.

El primer contacte amb la Ciutat Estat el vàrem tenir el mateix dia d'arribada, amb l'objecte de situar-nos sobre el camp on ens havíem de moure la resta de la setmana. La primera impressió va ser desoladora. Com p.... podríem arribar a controlar aquella ciutat immensa? El capvespre, de la mà de la nostra guia, sortint de Alexanderplatz per Unter den Linden, artèria que uneix dos punts emblemàtics de la ciutat, arribam a la Pariser Platz on la Porta de Brandenburg, amb la famosa quadriga de la deessa Victòria, llueix esplendorosa després de la caiguda del mur. Seguim en direcció nord fins al Reichstag, seu del Bundestag (Parlament), amb fortes mesures de seguretat a l'entrada, on la nova cúpula de l'arquitecte Norman Foster, semblant a una nau espacial, capta l'atenció de milers de turistes. De la mateixa plaça Pariser cap al sud, trobam el monument al Holocaust, que jo definiria com a escultura horitzontal. Encara tenim temps d'arribar fins a Hackescher Markt. A Hackescher Höfe, una sèrie de patis interiors, encantadors, donen suport a petits restaurants, on resulta prou difícil arribar a trobar una taula.

Però deixem tranquil·la la capital de l'estat per iniciar el dilluns la primera excursió prevista a Dresde, capital de la Saxònia. Dividida en dues pel riu Elba, visitarem únicament l'Altstradt (ciutat antiga) pel seu major interès arquitectònic. Allí hi trobam la Kreuzkirche, la Frauenkirche, la Dom, la Semperoper i, sobretot, un ambient festiu i relaxat per coincidir en dia de festa. Ambient que te recorda el que al nostre país solien anomenar en castellà, "Capital de Provincias", i per què no? Burgos, Salamanca o Logroño en diumenge, per exemple, salvant les diferències arquitectòniques i culturals, evidentment.

La primera de les esglésies visitada ens sorprèn pel seu interior amb llotges als costats, tal com si fos un teatre. El capvespre, de tornada a Berlín, encara ens queda temps per visitar al barri de Prenzlauerberg, una antiga torre d'aigües convertida en habitatges.

El dimarts nova excursió. Avui a Postdam. Als jardins de Sanssoucci, entre altres palaus, destaca la residència d'estiu de Frederic II rei de Prússia. L'estil barroc de l'època, farcits els palaus i jardins d'escultures de personatges de la mitologia, arriba a ser, fins i tot, angoixant. De tornada, al centre del poble, el simpàtic barri holandès ens reconcilia amb l'art per la seva senzillesa i bon gust.

Ja a Berlín, deixam el metro exterior a Friedrichstrasse i arribam a Gendarmenmarkt, presidida pel Koncerthaus (auditori), l'església evangèlica luterana i l'església reformada francesa.

El tercer dia de feina –ja no tenim escapatòria– hem de fer front a la gran metròpoli. Des d'Alexanderplatz, lloc de partida de tots els mitjans de transport públic, en dirigim a peu a la Museuminsel (illa dels museus), espai envoltat per les aigües del riu Spree. De passada haurem vist el Fernsehtrum (la torre de televisió), el Rotes Rathaus o Ajuntament roig (pel material de construcció), la font de Neptú i el fòrum de Marx & Engels, amb els dos personatges de bronze, avui descol·locats, mirant cap al barri occidental.

Després hem entrat a la Berliner Dom, d'estructura entre neoclàssica i neobarroca, de cúpula espectacular, amb l'orgue de Wilhelm Sauer, de més de set mil tubs. Finalment baixam a la cripta dels Hohenzollern, amb 94 taüts de la família reial.

Quan a museus, començam pel Neues Museum amb l'esperada visió del bust de Nefertiti, la "faraona", paradigma de la bellesa femenina encara avui. També hi trobam relleus, papirs, peces del tresor de Troia...

Després de dinar –és un dir, no hem tingut ni temps–, visita a l'Altes Museum, amb una gran col·lecció de ceràmiques gregues. Per acabar la jornada, un recorregut en barca pel riu Spree ens mostra part de la ciutat moderna, amb estructures de metall i vidre.

El dijous, el qual ha resultat ser el dia fort de la setmana, començam per la visita a l'"East Side Gallery", que podríem considerar com a museu a l'aire lliure. Una part del mur de la vergonya, de mil tres-cents metres de llargada, es conserva com a testimoni d'uns fets que condicionaren la vida berlinesa. Pintures murals –mai més ben dit- reforcen el dramatisme d'aquella situació que durà vint i vuit anys. Des d'aquell indret es contempla l'Oberbaumbricke, pont restaurat per Santiago Calatrava.

De tornada al centre de la ciutat, altra vegada a l'illa dels museus. Avui toca l'Altes Nationalgalerie, amb obres del pintors romàntics alemanys i dels impressionistes francesos.
Després de dinar –ja hem apuntat com funcionen els àpats del migdia– toca el Pergammon Museum, o l'apoteosi museística berlinesa. L'altar de Pérgam (170 anys a.C.), un dels més importants monuments de l'art hel·lènic, la porta romana del mercat de Millet o la porta d'Ishtar de Babilònia, tot autèntic, duit expressament del seus països d'origen perquè ho puguis veure i tocar. Espoli? Conservació? És l'eterna pregunta.

Però no s'havia acabat el dia. El teatre Deutsche Opera ens esperava amb la representació de Macbeth, obra de Verdi. Des de les localitats (de galliner), donada l'amplitud de l'escenari, ja intueixes una producció espectacular i no t'equivoques. Una Lady Macbeth de veu extraordinària i una posada en escena eminentment berlinesa, fora dels canons tradicionals, uns jocs de llum (que en ocasions te recorda la pintura de Rembrandt), i el moviment de protagonistes i cor, afavorit pel gran espai disponible, capten l'atenció de l'espectador fins al final de l'obra.

És divendres i continuam. Ràpida visita a la Marienkirche, enfront de la qual havíem passat cada dia per la proximitat amb Alexanderplatz, punt de sortida habitual, i després fins el Kulturforum, segon nucli cultural de la ciutat, al voltant de Postdamer Platz. Allí has de triar, no hi ha temps de veure-ho tot. La Gemäldegalerie amb col·leccions de pintors dels segles XIII al XVIII, la Neues Nationalgalerie, el museu del Cinema, El Musikinstrument Museum i altres.

A quatre passes dels museus la modernitat absoluta, l'arquitectura del segle XXI. El Sony centre (seu de la Berlinale) i l'Area Daimler Chrysler. Estructures metàl·liques i vidre. Construccions recents, dels anys 90, ja què l'espai havia quedat dividit pel mur.

Però no havia acabat la jornada. Tot el grup tenia localitats pel concert de la Filharmònica de Berlín a la sala Philharmonie, és a dir, a casa seva. L'edifici amb més personalitat del Kulturforum. La sala, de concepció moderna, d'acústica extraordinària, acabada l'any 1968, a la qual accedim amb prou temps per veure la facècia, és un prodigi quan a l'aprofitament de l'espai. El concert d'orquestra, cor i baix solista, sota la direcció de Peter Eötvös, segons els experts, fou meravellós.

És dissabte i hem de fer la darreres visites. El Palau Schloss Charlottenburg, construït per Frederic I de Prússia per a la seva esposa Sophie Charlotte, va sofrir posteriorment diferents ampliacions, fins arribar a tenir actualment més de cinc-cents metres de façana. Al seu interior es repeteix la mateixa sensació de xafogor que als jardins Sansouci, per l'acumulació exagerada d'obres artístiques i decoració. És l'època del barroc.

De tornada i encara al barri de Charlottenburg a la zona de Kurfürstendam, visitam les restes de l'església Kaiser Wilhelm i la nova església moderna. Aquesta, de forma octogonal, disposa d'una gran superfície de vitralls en tons de blau, els quals li atorguen l'ambient de recolliment i pau desitjats.

Aquí donam per acabat el curs i el programa cultural. Després de dinar –per primera vegada sense presses- a les galeries Ka De Ve, la meva filla Garí, que m'ha acompanyat al viatge, i jo, ens aventuram a creuar Berlín pujant i baixant de tramvies i autobusos. Passam de forma relaxada per les galeries Arkaden, les Galeries Lafayette, dos prodigis arquitectònics al marge de l'interès comercial i, sense cap dificultat, arribam a l'hotel a una hora prudent. Resulta que la nostra eficient Marta, professora i guia a l'hora, no solament ens ha seleccionat i mostrat allò culturalment més important de la ciutat, sinó que, de passada, ens ha introduït en l'entrellat del transport públic berlinès.

Gràcies, Marta. Amb tu arreu del món.