Eberhardt Grosske amollava en el seu blog que l'independentisme no té cap ni un sentit, perquè una nació sobirana com Grècia no es pot sostreure a la intervenció que s'està fent sobre la seua economia des de Brussel·les, sense que la "sobirania nacional" hi tengui res a fer. Supòs que l'esmentat Grosske devia pensar que l'independentisme (ep, als Països Catalans, no a Espanya) no devia tenir cap sentit, tampoc, abans que la Unió Europea estigués en una fase de consolidació tan avançada com l'actual. Però bé, això ja són figues d'un altre paner.
Certament, el rescat de Grècia constitueix un exemple paradigmàtic de la pèrdua de sobirania per part dels diferents estats que formen part de la Unió Europea. La sobirania nacional, a principis del segle XXI i a Europa, no té gaire a veure amb el que s'entenia per aquest mateix concepte, a la nostra part del món, fa només mig segle. El sentit del concepte ha canviat clarament. I ha canviat, des del meu punt de vista, en un sentit clarament positiu.
El rescat de Grècia implicarà tota una sèrie de sacrificis per a la nació hel·lènica. Però aquests sacrificis aniran a benefici de les futures generacions, si tot es pilota de manera adequada. Aquí mai no es fa la reflexió temporal, quan s'analitzen les reformes que es fan arreu d'Europa, o quan es parla de retallades o d'ajustaments pressupostaris. Què volem? Continuar gastant més d'allò que ens és possible de despendre, i deixar absolutament hipotecada la generació dels nostres fills? Certament, els nostres descendents és ben possible que constitueixin la primera generació, almanco en un parell de segles, que poden tenir més dificultats per viure dignament que no hem tengut nosaltres. Però, fent la vista grossa i orelles de mercader, potser encara podríem aconseguir que ho trobassin tot una mica més difícil. Perquè no només els estam hipotecant el territori i els recursos naturals, amb els nostres malbarataments (que també!), sinó que els hipotecam també els recursos materials. Com s'ho faran si les nostres institucions han de pagar deutes astronòmics, per assegurar, a trenta o quaranta anys vista, un estat del benestar similar al que gaudim actualment?
Jean Claude Juncker, president de l'Eurogrup, ho ha manifestat molt clarament: "la sobirania de Grècia quedarà molt limitada". Però difícilment podria ocórrer d'altra manera. Perquè les opcions són bàsicament dues: o bé es deixa que Grècia faci fallida, se la treu de l'euro, es deprecien els vells dracmes i l'economia grega se'n va a can Pistraus, o bé les institucions gregues hauran de passar per l'adreçador i fer tota una sèrie de reformes que no contribuiran precisament a fer populars els actuals governants grecs. El sentit de la responsabilitat, emperò, empenyerà a dur endavant les reformes, malgrat l'oposició ferotge que tendran al carrer. Perquè l'alternativa, sense cap mena de dubte, seria encara molt pitjor.
Particularment, que hom perdi sobirania a favor d'una major integració europea ja em pareix bé. Perdre una part de la sobirania nacional per entrar a formar part d'un projecte de l'abast de la Unió Europea (no parlem ja de la realització del bell somni d'uns futurs Estats Units d'Europa!) constitueix un projecte engrescador i ben positiu.
Fins i tot en els seus aspectes negatius, ens pot atraure. M'agrada veure com Alemanya o França, que contribueixen a pal·liar els problemes d'alguns estats de la Unió poden fiscalitzar on van a parar els suports que confereixen a aquests estats. Ja ens agradaria, als ciutadans de les Illes Balears, que el nostre govern pogués incidir d'una manera tan clara i tan directa en la fiscalització dels fons de compensació interterritorial.
No s'entén que preocupi que Grècia perdi sobirania mentre nosaltres la delegam, no ja en la Unió Europea, sinó en un estat perifèric de la Unió. Contràriament a allò que diuen els jacobins, en aquest context, la independència (i la necessària interdependència) té avui més sentit que mai.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.