Empresaris de Menorca

Pere Montañés Villalonga va néixer a Alaior el 13 de març de 1907, fill de Marc Montañés Mercadal i Mercè Villalonga Sintes, família d'importants propietaris agrícoles. El 1926 va obtenir el títol de pèrit industrial electricista a l'Escola Superior d'Indústries de Terrassa. El seu projecte de fi de carrera era un ascensor per pujar a la plaça Miranda des del port de Maó, el qual intentà executar el 1928. La primera feina fou el muntatge de la distribució elèctrica de l'edifici de Companyia Telefònica a Barcelona que féu la Standard Elèctrica entre el 1927 i 1929. El 1928 tornà a Maó, on treballà com a representant de Rafael Rosselló, pioner en la venda d'automòbils i alhora intentà millorar la comercialització del formatge. El 1929 es desplaçà a Tolosa com a encarregat de maquinària de la fàbrica d'espardenyes de goma de Josep Codina. Observant els progressos del formatge en porcions a França, el 1930 presentà el projecte de fer-los amb formatge de Menorca a La vache qui rit, la qual declinà l'oferta.

Montañés anà a Suïssa a visitar Kustner, un important fabricant de maquinària, a qui va portar formatge del magatzem de Patrici Piris, un alaiorenc que el distribuïa a Barcelona a través de Domingo Massanés i Manuel Grau. Comprovada la viabilitat del projecte les tres parts es van associar, s'hi afegí l'advocat Francesc Orfila i l'empresa es constituí el 1930 amb el nom de Queserías Flor de Menorca. Va començar a funcionar en un taller del carrer Sant Josep de Maó amb sis treballadors que el 7 de gener de 1931 obtenien les primeres porcions de formatge fabricades a Espanya, comercialitzades amb el nom d'El Caserío. Per superar els problemes sorgits en l'embalatge i conservació del formatge fus, Montañés acudí a Joan Mir Llambias, químic i farmacèutic municipal a qui cap el 1932 va transmetre la participació de Patrici Piris, que abandonà l'empresa.

Després d'uns anys difícils, el 1935 l'empresa era viable i es traslladà a un local del carrer de Vassallo. La fàbrica arribà a tenir 15 treballadors amb una màquina d'envasar que feia 25 porcions per minut. La producció era d'unes 350.000 capses anuals i formatge de bolla; el 1936 s'elaboraren 60 tones. A la Guerra Civil les autoritats confiscaren el formatge, la factoria quedà paralitzada i Montañés fou empresonat. El 1939 es reprengueren les activitats, però la política econòmica autàrquica provocava greus dificultats: hi mancaven recanvis per a les màquines, polifosfats (sals per a la fusió del formatge) i paper d'estany, per la qual cosa la producció es limitava a barres i blocs de formatge. Montañés i Mir van aconseguir fabricar polifosfats utilitzant adobs per a ús agrari; el paper d'estany per embolicar els formatgets fou substituït primer per plom laminat amb una coberta d'estany i, més tard fou produït a la fàbrica. També es fabricaven les capses de cartró i s'instal·laren grups auxiliars per suplir les deficiències del subministrament elèctric.

El 1944 es constituí Industrial Quesera Menorquina, SA. Montañés també participava en empreses làcties de la península: Massanés i Grau (MG), RILSA, i Lauki. El 1947 viatjà a Suïssa acompanyat de Llorenç Orfila de Talleres ROMP i aconseguí que la casa Kustner els autoritzés a copiar una màquina. Ho feren amb tan d'èxit que en van doblar la producció fent 50 porcions per minut; d'ara endavant el fabricant suís provaria les màquines a Maó abans d'iniciar la comercialització. Montañés i els seus col·laboradors milloraren les màquines de fusió de formatge, augmentant el rendiment del procés. Al començament de la dècada del 1950 El Caserío ja estava introduït en els mercats català, valencià i la zona centre. El 1958 es va poder importar maquinària i en poc temps s'instal·laren vint unitats. Es va ampliar la fàbrica, que s'annexionà uns magatzems contigus.

Amb la desaparició de les cartilles de racionament el 1954, El Caserío va encetar una considerable sèrie de campanyes publicitàries per crear imatge de marca. L'empresa creixia ràpidament: el 1954 tenia una plantilla de 30-40 operaris i una producció anual d'un milió de capses de formatge (125 tones), el 1960 ja se'n feien tres milions i el 1964 s'arribà als onze, s'ocupava a 150 treballadors i els formatges es distribuïen a tot el territori nacional. El 1968 es llançaria l'eslògan "De El Caserío, me fío", de gran impacte.

El 1964 Ursina Frank, SA, va comprar Massanés i Grau, SA, que fins llavors comercialitzava els seus formatges de bolla MG i les porcions d'El Caserío. Massanés continuà amb Montañés assumint l'àrea comercial. Es va optar per realitzar la distribució a través de majoristes i així s'aconseguí arribar al 97 % dels punts de venda tant als grans nuclis de població com als petits pobles. El domini del mercat nacional mai es va traslladar a les exportacions. Al començament de la dècada de 1970 la direcció comercial tenia 52 persones a tot Espanya.

Montañés s'implicà en el foment de la ramaderia illenca. El 1959 creà el Centre d'Inseminació Artificial de Ferreries, que venia impulsant des del 1955. Les dècades de 1960 i 1970 aquesta tècnica es va perfeccionar i s'aconseguí doblar la producció de llet per vaca. Industrial Quesera tenia dos veterinaris que assessoraven els ramaders. S'impulsà la mecanització agrària amb la compra de les dues primeres segadores de l'illa. El 1965 IQM s'associà amb la mallorquina PIEMA per crear Piensos Equilibrados de Menorca (PIEME), que aixecà una fàbrica de pinsos compostos. L'empresa patrocinava la "Pàgina Agrícola" del diari Menorca. La producció formatgera de l'illa i la de l'empresa creixien en paral·lel: si el 1965 les compres de formatge van ascendir a 1,8 milions de kilograms, el 1976 IQM absorbia 2,8 milions de quilograms dels 3,5 que en produïa l'illa.

Montañés diversificava les seves inversions. Els primers anys quaranta fundà ROMP amb Rosselló, Orfila i Parés i dedicada a la fabricació i el manteniment de maquinària. Invertí en empreses bijuteres com Chapado Oro Vid de Francesc Vidal Venturini i en la fàbrica de farines La Moderna. Participà en la creació dels primers hotels turístics de l'illa: Port Mahón, Agamenón, Carlos III i Santo Tomás. A Industrial Quesera subcontractava les obres de manteniment i el transport dels productes. Per fer front a les necessitats de transport, el 1969 fundà Náutica Menorquina, SA, de la qual Montañés fou nomenat president. Anys després traspassaria el negoci.

Del matrimoni amb Pilar Marino nasqueren Mercè, Maties i Anna Maria. Maties (1943) obtingué el títol de pèrit industrial, especialitat química i s'incorporà a l'empresa el 1964. Racionalitzà la producció de la fàbrica i participà en la creació del Polígon Industrial de Maó, impulsat pel batle Gabriel Seguí. També dissenyà la factoria que s'inaugurava en el polígon el 1971. El 1970 es produïen 36 milions de capses de formatge i el 1980 se superaven els 40 milions, amb una quota de mercat del 77 %. Aquest any la fàbrica tenia 293 treballadors i es feia feina en dos torns. Montañés donava importància a l'existència d'un bon clima laboral. El 1963 l'Institut Nacional de Previsió concedí a Industrial Quesera el títol d'empresa model de seguretat social. S'establí un plus extrasalarial, que completava uns sous alts. La fàbrica del polígon tenia un local social amb menjador per als treballadors, substituït el 1978 per un economat. El 1976 es construïren dues pistes de tennis.

El 1980 Pere Montañés deixà la direcció de l'empresa a les mans del seu fill Maties. L'empresa amplià la gamma de productes amb formatge descremat (Bonsi), tipus rocafort (Roqueta), ratllat (Filato), i diverses modalitats per a l'hoteleria i la restauració (barres, llenques, bidons). L'evolució dels gustos dels consumidors obligà a eliminar el toc diferencial que donava el formatge de Maó en favor de formatges suaus i menys grassos (cheddar, gouda). Montañés rebutjà multitud d'ofertes per vendre l'empresa fins que el 1992 acceptà la de la multinacional Kraft, que garantia el manteniment de la planta a Menorca, l'ocupació dels 320 treballadors i la recollida de formatge durant cinc anys. Kraft invertí en publicitat i renovació dels equips i augmentà la producció (15.177 tones el 1992 i 20.000 el 1996) i les compres de formatge fins a l'any 2000. El 2004 acomiadà el 12% de la plantilla i el 2008 s'havia reduït a 215 treballadors. El 2009 la factoria fou venuda a Nueva Rumasa de Ruiz Mateos, la qual es declarà en suspensió de pagaments a inicis del 2011. El mes de juny els treballadors han adquirit l'empresa.

Pere Montañés va ser regidor de l'Ajuntament de Maó els anys 1958-1964. El 1956 fou nomenat vicepresident de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca, i el 1962 assumia la presidència, la qual ocupà 12 anys. El seu fill Maties el 1977 fou elegit vicepresident de la Cambra i el 1990 passà a ser-ne el president, fins al 1998. El 1992 es concedí a Pere Montañés la Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. L'empresari morí el 2 de juny de 1996.