Onze escalons

Cada vegada que vaig pel carrer Comte de Lannion, a Sant Lluís, m'agrada aturar-me davant una casa que deu ser de les més antigues del poble. És de petites dimensions i està orientada cap el sud, a diferència de la resta de cases d'aquest carrer i dels carrers longitudinals que miren a l'est o oest, segons en quina banda del carrer estiguin situades. Per aquest motiu, s'hi accedeix a través d'un pati -que confronta amb el carrer- en un racó del qual hi ha una cisterna i sobre ella una escala de marès amb onze escalons que, fins no fa molts anys, comunicava amb el terrat de la casa. Fa una vintena d'anys hi vivia na Maria Butó, una velleta més prima que una caramuixa, tenia els cabells blancs i anava vestida de negre. Entrar en aquesta casa era submergir-se en un altre món, amb el paviment de rajoles d'almangra i les parets amb tres dits de calç. Des de l'entrada s'accedia a la cuina i la resta d'estudis, dependències que estaven separades entre si per portellades sense bastiments i amb una tela de roba penjada d'un ferro. El nou propietari de la casa va convertir el terrat en un estudi i, per tant, l'escala de marès ha perdut el seu sentit funcional i ara no condueix enlloc. Els petits pobles, com Sant Lluís, tenen petits tresors. Precisament, la casa de na Maria Butó era un d'aquests petits tresors que en el seu dia havia d'haver passat al patrimoni municipal, per convertir-se en un record de l'arquitectura tradicional urbana.