Fer aigua, i pous de Sant Lluís

La consistència de la roca sempre és un incògnita a les excavacions subterrànies, fet que encara es produeix avui en dia, com s'ha pogut comprovar en la perforació del túnel del desviament de la carretera general ME-1 al seu pas per Ferreries.

Aquesta incertesa era el pa de cada dia per als picadors, que de vegades trobaven un marès tou que els facilitava la feina i d'altres pedra viva molt més mala d'arrabassar. En Joan Carreras recorda quan van picar el pou de Santa Rosa (Sant Lluís), al principi era un marès ben menejadís, però un poc més avall van trobar la mar de fort, factor que va interrompre el seu camí i acabà amb el pressupost. Van topar amb una faixa d'uns deu metres de penya viva, com a penya de muro. Passada aquesta capa van trobar marès novament, fins arribar a l'aigua, que es trobava a 41 metres de fondària.

El marès és constituït per trossets de carbonat poc consolidat, i molt permeable a l'aigua. És el que ha donat lloc a l'extens aqüífer del migjorn menorquí. Segons el geòleg Joan Rosell, aquesta penya de muro és pedra viva més compacta que les capes superiors i inferiors. Normalment és una qüestió de consolidació dels materials, moltes vegades deguda a que hi va circular aigua dolça subterrània que va fer precipitar el carbonat de calci, quedant molt compacte. Per posar un exemple, és la diferència entre un morter mesclat amb poc o molt ciment: el primer, al cap d'un temps es desfà (seria el marès), en canvi el segon queda dur que no hi ha qui el travessi (la pedra viva). Des del punt de vista químic, els materials són els mateixos a tota la columna del pou (carbonat de calci dominant), però la textura és diferent: capaç de rompre la barrina i el pressupost dels picadors.

FER AIGUA

La feina de perforar un pou es dividia en dues parts, a la primera excavaven la roca mare practicant una cavitat cilíndrica de la superfície fins que trobaven aigua; a la segona picaven la bassa o bassada, la conca del fons que s'eixampla en tots els vents i s'aprofundeix amb la finalitat que acumuli més aigua i es puguin omplir els poals: se'n deia fer aigo.

De vegades també feien aigua dins pous vells que s'eixugaven massa de pressa, per augmentar el seu cabal. Quan feien aigua penjaven un llum de carbur a un clau, que aquesta no hi arribés. Era una feina ingrata i pesada. En cas de fer explotar barrobins dins la zona humida, per tal que no es banyés la dinamita, els posaven dins un budell de brava i empenyien el cartutx amb una canya.

En Joan "Taa" afirma que de vegades l'aigua entra a poc a poc, mentre que d'altres he sentit s'aigo dins un full com pica a sa mà. Segurament es tractava de l'esquerda d'una falla, un lloc d'acumulació d'aigua que circula per la pressió.

En José Pons Sintes "de sa Pista", recorda que damunt el 1949/50, que estava llogat a Forma Nou (Sant Climent) en Pau Pons va fer-hi bassada al pou. Quan ja havien posat les tiges, primer va pujar en Pau amb la cadireta. Mentre en Josep esperava el seu torn sa penya era com una esponja, l'aigua sortia per tot i li arribà als genolls, es posà damunt el bidó ple de pedreny (dels que servien per treure'l). En cas contrari hauria hagut de nedar.
Per recollir més aigua, es practiquen uns orificis al fons de la bassa. Es feia servir la barrina llarga, acabada amb un aceró més ample que de la barrina de fer els forats dels barrobins: uns vuit centímetres. És composta de dues peces d'uns dos centímetres de diàmetre que encaixen perfectament i s'acoblen per mitjà d'uns perns. Entre els dos components s'aconsegueix una llargària d'uns sis metres.

Dalt aquesta barrina fa una ansa que anava fermada a un giravoltes i a una corda que passava per la corriola. Amb aquest sistema la barrina llarga es feia pujar i baixar des de dalt el pou mentre batia sobre el seu fons, en tant que el picador l'aguantava i anava rodant dins el forat. Aquestes perforacions no es buidaven amb la cullereta.

A JORNAL I A ESCARADA

Al començament d'aquest capítol tractàvem del pou de Santa Rosa que se'ls va entravessar als picadors degut a trobar una veta de major duresa de l'esperada. En aquest cas havien agafat a escarada l'encàrrec d'excavar el pou fins el moment de trobar aigua, amb un pressupost d'unes 8.000 pessetes, que comprenia totes les despeses de ferrers, dinamita i altres; però davant les dificultats sorgides van acabar el pressupost i rompre el contracte. Llavors van emparaular un nou tracte amb el "senyor", aquest els pagaria la dinamita i en compensació els donaria a plantar (llevar terra i aprofundir) un tros de regadiu, a tant el metre. Van arribar a l'aigua a 41 metres i es van aturar. Com solia ser prou habitual, la tasca de "fer aigua" va correspondre a uns altres picadors.

Un altre pou el van excavar a la casolania des Consell (Sant Lluís), dins una propietat d'en Bosch de la farinera maonesa "La Minerva". També van trobar aigua als 41 metres; el van fer en 74 o 76 jornals, de mitjana va sortir a més de mig metre de fondària cada dia, un bon ritme. Hauria anat bé fer-lo a escarada, afirma en Joan, però era a jornal. Quan treballaven a un pou situat enfora de ca seva partien en bicicleta, senalla aguiada i fogó.

POUS DE SANT LLUÍS

Els pous més antics de dins el poble de Sant Lluís generalment donaven servei a un rodol de cases, que només comptaven amb l'aigua de la cisterna –les que en tenien–, fins que a principis del segle XX es va establir una petita xerxa de fonts públiques, la més coneguda de les quals és la del Pla de sa Creu. Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics es va construir la xarxa d'aigua i clavegueram al casc urbà. Els pous més antics es trobaven al carrer Lannion "es Corral des Pou", sa Torre, a l'escorxador, on hi ha la farmàcia (es Cós), al carrer D'Allemand i un altre al carrer Pere Tudurí.

El pou de la sínia de "Can Guiemet", que avui encara comercialitza l'aigua, el començà a picar en Bep Xoriguer i el continuà el grup d'en Pau Pons, però hi van participar altres homes, que en Guillem Orfila assegurava a Mare Nostrum per unes hores al dia: no es podia fer una llarga jornada davall terra. Dins la seva bassada existeix una bona cova excavada.

A més dels pous rurals, com els de Santa Rosa, es Consell, sa Bassa o Formatell (Sant Climent), també en van fer a les emergents urbanitzacions de la costa, com sa Punta Prima o Alcalfar, que eren de 15 o 16 metres de fons. Al Fonduco (Maó) almanco en van fer quatre, sortia aigua ben dolça a deu metres de la mar i a quatre de fondària, encara que en van fer un tan a prop d'un altre ja existent que li van "prendre" l'aigua, després van anivellar els dos pous i tots dos en van tenir.

També havien "fet aigua" als pous de Cas Patrons, Torret de Baix, Villa Marbais, a Llucmaçanes, i bastants d'altres. Però encara havien baixat a molts més –a alguns unes quantes vegades– per fer net o arranjar avaries per tota la part de Maó, es Castell, Sant Lluís, Sant Climent i Alaior. De fet, en Joan en té una llista gelosament guardada amb més de seixanta pous apuntats, el més profund és un d'Alaior que arriba als 94 metres.

LES COMPANYIES

N'Antoni Orfila, Fila-Or o es capellà de Llucalari, va escriure un interessant comentari (Pàgina Menorquina de El Bien Público 1-10-1927) sobre els "Pous de Torn" o "Pous de Moro" de Sant Lluís. A més dels existents als llocs més importants, hi havia els de les companyies.

Aquests darrers degueren ser fonamentals pel desenvolupament de les casolanies existents al voltant de Sant Lluís, degudes d'una banda a la fragmentació de la propietat de la terra i de l'altra a la disponibilitat d'aigua. És el cas de ses Barraques, Pou Nou, Consell, Torret, s'Ullastrar, Biniali, ses Barqueres i Binifadet. Entorn a aquests pous comunitaris s'havien establert els casolans formant les "companyies", constituïdes per deu o dotze petits propietaris amb empriu sobre el pou i repartiment de les despeses.
D'altra banda, davant les queixes dels veïns del poble, cansats d'empènyer el torn dels pous a braços els anys secs, el 1918 l'ajuntament comprà un pou al lloc de Llucalari, posant quatre fonts públiques i una abeurada a la parada dels cotxes. De cavalls, naturalment.