Economia per prosperar, no per créixer

És el mateix sistema econòmic que ha duplicat la seva petjada ecològica en els darrers 40 anys. És a dir, actualment necessitam el doble de superfície d'ecosistemes per produir el què consumim i per absorbir els residus que feim. I això -que és un paràmetre per avaluar l'impacte ecològic- té també la seva transcendència a la vida quotidiana, perquè ens indica que hem estat vivint molt per sobre de les nostres possibilitats reals. La crisi s'ha produït, precisament, per un consum excessiu, perquè la majoria gastava molt més del que podia.

Els dies de campanya electoral són temps de grans titulars i grans declaracions. No hi ha espai per entrar a fons en cap tema. La majoria de candidats saben prou bé que, en moments com aquests, importen més les creences que la veritat. Les eleccions estan també molt marcades pel context de crisi econòmica, i una gran part dels missatges van en el sentit de dir que "farem créixer l'economia".

Curiós, perquè els estudis sobre el grau de felicitat de la gent, apunten a que, des de finals dels anys 70, l'economia ha crescut molt, però el grau de felicitat no. És a dir, a partir d'un cert nivell econòmic, on les necessitats primeres queden ben cobertes, per molt que pugi la renda, ja no augmenta el grau de satisfacció.

I és que, aquesta renda que ja seria bastant prescindible, s'aconsegueix a partir d'enfon-sar més en la pobresa aquells que no disposen ni dels serveis més bàsics, així com també de malmetre seriosament el medi ambient, que després necessitam per viure bé.

Davant aquest dilema, ja existeixen plantejaments seriosos, des del propi àmbit de l'economia, per crear opcions que serveixin per prosperar, però sense créixer. I potser convindria anar prenent nota, perquè la perspectiva actual -eslògans electorals apart- no convida a creure massa en l'economia que es vol basar en el creixement.

Una clau és distingir entre l'economia productiva i l'economia especulativa. La primera genera llocs de feina i distribueix els beneficis. La segona no genera quasi bé feina, només guanys que es concentren en poques mans. Un gran exemple d'economia productiva són els mercats locals. Pensau quants treballadors hi ha per metre quadrat en un mercat tradicional i comparau-ho amb els que hi ha a una gran superfície.

Construir economia local ofereix també el benefici de fixar més els diners. Quan gastam a una gran superfície, el més probable és que aquests diners surtin l'endemà cap a fora. Quan ho feim a un mercat tradicional els diners tenen més opcions de fixar-se a la comunitat. I és així mateix ben diferent en termes ambientals (energia de transport, embalatges, etc).

Construir economia local també és promocionar un tipus de turisme que deixi els beneficis aquí. No serà mai tan nombrós com el de sol i platja (que té una trajectòria difícil amb l'encariment del petroli) però podria permetre crear llocs de feina per a tot l'any. Cal buscar coses diferenciades, que no s'autodestrueixin: senderisme, ornitologia, submarinisme, vela, arqueologia, cavalls, ciclisme...

També el referent ambiental de Menorca és un potencial molt gran, si el sabem conservar, per celebrar-hi turisme de congressos. Com les recents Jornades de Botànica, que han reunit a Menorca experts de tota la Mediterrània (s'han presentat com un esdeveniment científic, però si en tost de botànics haguessin estat jugadors de golf, s'hauria projectat con un esdeveniment turístic de primera magnitud).

Un altre element clau és distingir entre usar i consumir. O sigui, entre viure de la feina o anar venent els mobles. És la diferència entre promocionar els passejos pel Camí de Cavalls o urbanitzar la costa. Entre buscar un sistema agrari viable o construir xalets al camp. Entre recuperar els camins rurals o asfaltar-los.

Estem obligats a canviar les dinàmiques consumistes que ens han duit a la crisi. Cal plantejar, també a Menorca, una economia de transició, que permeti construir un sistema que no espanyi el medi ambient ni provoqui les grans desigualtats socials actuals. Un sistema com el que caldria esperar d'una espècie autoanomenada racional.