Les feines, s’han d’acabar

Mentre, remenava la parada dels títols, talment fa un hortolà quan de la parada cerca el planter millor. En aquell moment, va passar pel meu pensament, un consell que una vegada ens va donar la nostra mare, al meu germà i a mi. Record que havíem d'anar a sembrar blat i discutíem sobre el que havíem de dur. El meu germà, per no fer tanta força, sols en volia carregar mitja quartera; mentre que un servidor trobava que n'havíem de dur una quartera.

La nostra mare, cansada de sentir-nos qüestionejar, va dir: "Enduis-vos-ne'n quartera, així vos bastarà, i si en sobra ja el tornareu. No faceu ses feines a mitges, ses feines s'han d'acabar. Alerta aquell pagès que comença moltes coses i no n'acaba cap!" .

TORNEM A LA RECOPILACIÓ

Mentre escrivia les darrers retxes les llàgrimes van acudir als meus ulls. Però no podem fer-nos endarrere, hem de ser forts i acabar la feina. El nostre protagonista encara era d'una bona edat. Un home obert, franc, ple de vitalitat. Cada matí, després d'haver dit missa, li agradava baixar al port i veure com arribaven les barques plenes de peix, que brillava al sol matiner amb l'argent tremolós de les seves escates.

Al moll hi havia una taverna, escala exterior, una parra a la porta, dintre bevien i jugaven mariners d'idees avançades per aquell temps.
Un matí de dintre va sentir un crit, provocat aposta per mortificar-lo: "Viva en Canalejas!". El xantre, torna arrere les dues o tres passes que ja havia contra passat i es plantà davant la porta de la taverna, i alçant un bastó gruixat que duia, va cridar encara més fort: "Canalejas i punyetes! Surt fora i tal volta t'escalfaré ses costelles!". La paraula era poc cristiana, però aquell que cridava no va sortir.

Els mariners varen callar i mai més varen gosar obrir-li boca, quan el senyor xantre es passejava cada matí, brandant el seu bastó, ran de la porta de la taverna.

COR FLUIX I FE FORTA

A tot el que he dit fins ara, està recopilat més o manco, però en la part darrera d'aquest article, entre altres detalls podem apreciar la realitat del seu cor. El nostre xantre tenia un cor tendre i fluix, però la seva fe era molt forta i arrelada. Un exemple que jo mateix encara vaig veure.

Quan un servidor encara era molt petit, cada any acompanyava el meu pare a la processó del Divendres Sant, ell era portador del pas del Sant Sepulcre, després ho va ser un servidor, durant 32 anys. Record molt bé les boques dels carrers, on miraven passar el passos aquelles dones majors vestides de negre, plorant mentre passava el Sant Sepulcre. Açò pocs anys després de la Guerra Civil 1936-39, era molt freqüent. Moltes dones tenien el seu home tancat o l'havien mort, altres tenien el cor fluix i s'emocionaven, però també n'hi havia que ploraven de vertadera fe. Avui ja no es veu res d'açò. O manca de fe, de credibilitat o els cors de molta gent s'han endurit. Som molts que o no hi anem o no sabem aprofitar l'estona de missa dominical, encara que sols sigui per resar un Pare Nostre.

NO HEM D'ERRAR L'OPINIÓ

Després del que he comentat, no us faceu una opinió errada del xantre valencià. Tenia, en realitat, un cor molt tendre. Cada Dijous Sant plorava d'emoció quan veia el bisbe que agenollat humilment , rentava i besava els peus als dotze vellets apòstols, renovant així el gest sublim de Jesús.

En el passat article, vaig fer menció d'un bocinet de terra o hortal, que havia comprat allà on acaba el canal. Cada capvespre després de cantar al cor, anava a fer-hi feina. El netejava, el cavava, hi sembrava. Al bon capitular, quan el sol anava a cercar el seu lloc per anar a dormir, li agradava molt escoltar els ocells, mentre l'aigua corria per la canal fent una remor agradable.

El senyor xantre havia pelegrinat a Terra Santa. Amb sincera pietat, havia seguit tots els misteris de la vida del Senyor, de Natzarè fins a la muntanya de les oliveres. En record d'aquella pelegrinació, al seu hort del Canal hi va posar les catorze estacions. I tots els dies, després d'acabada la feina i mentre els ocells cantaven cercant un arbre o lloc on passar la nit còmodament, ell meditava i resava els misteris del Via Crucis, amb tanta devoció que li rodolava alguna llàgrima. Acabats aquests résos arraconava les eines i tancava la caseta, s'espolsava les faldes i cap a sopar manca gent.

NOTA HISTÒRICA

En aquest món, tot s'acaba i un dia Déu va cridar d'aquest món al al·ludit Rnd. Lic. D. Salvador Castany i Bou, Natural d'Alzira (València ), xantre de Menorca, que morí a Ciutadella, a l'edat de 59 anys, el 28 de maig de 1913. L'actual propietària de l'hort hi ha tornat a posar el Via Crucis i a la porta, però de metall, la creu del Sant Sepulcre. El nom de l'hort es deia Olivate. Aquest nom suposo que devia ser llatí, cosa normal d'aquella època.