Refrontar el pou i ús dels barrobins

Dijous passat vam deixar el pou començat a picar, amb l'ajuda de qualque barrobí.
Tant com feien osques de la pedra, l'havien de treure a l'exterior, ja que l'espai era limitat. Per pujar el pedreny utilitzaven bidons d'unes cinc o sis senalles de cabuda, subjectats al cable amb ganxos tancats –per tal que no pogués amollar–, cable que passava dins la corriola i poaven fent girar el gigre manual. Normalment duien a terme aquesta feina tres homes, un que picava baix i dos dalt que accionaven el gigre i treien el bagatge. Una feina igualment delicada, ja que qualsevol pedra que hagués caigut dins el pou, ja fos per aquesta causa o per un despreniment hauria pogut ser fatal per al picador. De fet a en Bernat "Caraboneret" li va caure un raig de pedres damunt l'esquena estant baix del pou.
Una vegada tret el pedreny resultant, la superfície del coll del pou no era uniforme; s'havia de refrontar: picar per rebaixar les puntes i que tot quedés igual. Per aconseguir que el cilindre del pou fos ben redó i vertical no feia falta cap plomada, la mateixa claror de la superfície marca la línia a seguir, si te'n vas per endins queda fosc.

Un altre problema és el de la visió, menor com més avall es penetra. Una solució consistia en la confrontació de dos miralls, un que recull la llum del sol i l'altre que la projecta pou avall. És el mateix mètode emprat abans per recuperar un poal caigut dins una cisterna, amb el cercapous; només té un inconvenient: no sempre fa sol. Abans de poder baixar una bombeta elèctrica, l'enllumenat més habitual s'aconseguia amb un llum de carbur, tot i el seu fumet molest.

ELS BARROBINS

La paraula barrobí tant defineix el forat fet amb la barrina com l'explosiu emprat per escardar la pedra. Per fer explotar la pólvora o dinamita del barrobí s'utilitzava el fulminant de mercuri –una substància altament tòxica–, consistent en una càpsula de llautó que estrenyien amb les dents damunt la metxa. Aquesta era negra, dintre feia un tubet com la mina d'un llapis (la càrrega de pólvora), recoberta de cotó impregnat d'enclità, que crema molt a poc a poc. Segons en Joan Carreras, el rotllo de metxa era de 25 metres i costava menys de 5 pessetes, no havies d'escatimar un pam a canvi d'un perill.
Era un material que s'havia de manejar amb seny. Quan s'emprava a cel obert i a prop de zones habitades, es solia cobrir per evitar que sortissin pedres disparades per la força de l'explosió. A més es prenien altres precaucions. Si es feien servir a prop d'un camí, sortia un home en cada sentit amb un pedaç vermell i cridava foooc!

Però el perill més gran era per als mateixos barrobiners. En Joan Carreras recorda un home, "Penereti" de sobrenom, que a una pedrera petita d'un lloc de per Rafalet feia sauló, que després es picava amb una picassa i servia per adobar els boers. El cas és que va encendre un barrobí, però com que no explotava després d'esperar una bona estona, s'hi atracà per investigar-ne les causes, amb la mala sort que llavors va fer explosió i el deixà cec. Al ranxo d'en Joan no els succeí mai res semblant dins un pou, però sí que a la superfície, havent fet sis o set forats a un tornall de penya, que un no s'encengués. De vegades era una metxa que tenia un defecte.

Una altra vegada, a un pou de Son Vidal, un altre picador de Sant Lluís va encendre els barrobins de baix mateix, i va fer la metxa prou curta, quan va ser dalt que anava a botar de la cadireta va explotar el barrobí i li van arribar còdols, un fet poc freqüent.
A l'inici del pou encenien la metxa de dintre mateix i pujaven ràpidament, però en esser més avall, per evitar el perill d'encendre de baix i per no posar molts metres de metxa, es van enginyar un curiós sistema d'encesa. Fets els forats d'uns tres pams de fons, hi posaven els barrobins, els atacaven amb terra i empalmaven les dues metxes entre si, deixant-ne una un poc més llarga que l'altra, per allò de fer explotar primer la del costat del pou. L'invent era així: fermaven les dues metxes a un "volantí" (de fil de ferro prim, perquè no es cremi) que arribava a dalt del pou, feien una anella de fil de ferro, entorn a la que embolicaven un pedaç abeurat de metzina, des de fora li calaven foc i l'amollaven pou avall fins que topava amb les metxes que prenien i feien explotar els barrobins, un sistema segur i econòmic que no solia fallar.

Un altre entrebanc, tal vegada més mal de resoldre, era el fum que quedava dins el pou com a conseqüència de les explosions, que feia l'aire estancat irrespirable, i a més impedia tenir una bona visió dins el pou. Tant com baixaven amb la cadireta ventaven amb un sac per fer-lo sortir, un altre sistema consistia en llançar-hi algun calderó d'aigua, per remoure l'atmosfera tancada. Però la solució més efectiva era no baixar-hi fins passat bastant de temps, per açò maldaven de fer explotar els barrobins abans d'anar a dinar, o millor encara, tenir els forats fets els fosquets i fer-los explotar a darrera hora, així l'endemà matí el fum s'havia espargit un poc. Entre el fum dels barrobins i el filet del llum de carbur l'aire podia ser prou dens, però encara hi havia qualque picador que fumava dins el pou, com en Pau Pons.

COMERÇ D'EXPLOSIUS

Al llarg del 2011 es celebra "L'any Maria Lluïsa Serra", amb motiu del centenari del naixement de la prestigiosa arqueòloga i directora de la Biblioteca Pública de Maó. El que tal vegada no és tant conegut és que M. Lluïsa Serra era propietària de la ferreteria Can Serra, situada davant la porta lateral de la parròquia del Carme, on també treballava la seva germana Carme. Com a part d'aquest comerç regentaven el dipòsit de dinamita que subministrava els explosius i altres elements dels barrobins als picadors de pous i roca en general. Naturalment, aquests materials altament perillosos no podien estar dipositats en ple casc urbà de Maó, tenien el magatzem a ses Roques Llises, actualment ocupat pel polígon industrial, on sempre hi havia un home encarregat del seu control.
El comerç dels explosius estava controlat per la Guàrdia Civil, i exigia una sèrie de tràmits i permisos davant la delegació del govern, l'ajuntament i altres instàncies.

Per fer la sol·licitud d'una comanda s'havia d'estar en possessió del "Certificat del Registre Central de Penats i Rebels", omplir una instància del Ministeri d'Indústria (editada pels Cossos de Mines), amb una pòlissa de tres pessetes, i presentar-la davant la delegació del govern, fent constar el nom del sol·licitant, del subministrador, la localització del pou i el detall de la comanda.

En aquesta mateixa pàgina podeu veure una comanda feta per Bernat Cardona Gomila, de Sant Lluís, el març de 1967, per poder adquirir al magatzem de Maria Lluïsa Serra, i utilitzar en el termini d'un mes, els següents productes: 20 quilos d'explosiu de mitjana potència, 15 rotllos de metxa i 200 càpsules detonants. Tot seguit passava un informe de la Intervenció d'Armes de la Guàrdia Civil, del puesto de Sant Lluís en aquest cas, que va ser favorable, i després d'abonar la taxa "de reconeixements i autoritzacions", per la quantitat de 25 pessetes ja podia comprar el barrobins.

Per transportar els barrobins es necessitava una "guia de circulació d'explosius" de la Direcció General de Mines. Una guia de febrer de 1967 (el mateix any de la mort de l'arqueòloga) autoritza el transport fins a Biniancolla de 25 quilos de dinamita tipus 2 (de potència mitjana), 20 rotllos de metxa triple i 800 càpsules detonants nombre cinc. El document va segellat per la Guàrdia Civil de Maó i per l'empresa remitent: "Maria Luisa Serra, explosivos".

AIGUA DOLÇA/SALADA

En Xec Camps Coll, de Ferreries, m'ha revelat una connexió entre el varador fet pels "nostres" picadors a cala Escorxada l'any 1953 i la surgència d'aigua dolça dins la mar. El seu amic Tolo Florit, que explotava la pedrera de Binicalsitx, havia vist com les vaques i altres bísties entraven dins la mar, just on es va fer el varador, per beure aigua dolça.
–––
adsintes@telefonica.net