Joan Torrent Torres

Joan Torrent Torres va néixer a Ciutadella de Menorca el 1893, en el si d'una família senzilla. El 1922 va contraure matrimoni a Maó amb Dolors Farré Mata (Maó, 1900-Ciutadella, 1992), que fou una fidel col·laboradora en els difícils començaments del taller del seu marit i, en definitiva, al llarg de tota la seva vida.

Joan Torrent va començar a treballar de molt jove com a mosso al taller d'argenteria de Teodor Canet, que estava especialitzat en la confecció de moneders de plata. Quan encara era molt jove es va traslladar a Barcelona, on s'estigué uns tres anys, i allà freqüentà els tallers d'argenteria i de joieria. Tornat a Menorca per complir el servei militar, va ser traslladat a una guarnició de Maó i allà va entrar a treballar al taller d'Antoni Vidal, amb qui va fer amistat. En aquell moment s'estaven posant els fonaments de la nova indústria menorquina de la bijuteria, que decennis més tard tindria prestigi internacional. Va quedar a Maó algun temps, però els seus desitjos d'independitzar-se el van portar de nou a la seva Ciutadella natal.

El 1919 Joan Torrent, acompanyat per Joan Valera va llogar uns porxos al carrer de la Font i per instal·lar-hi un taller propi, que començà amb sis operaris, i que fabricava sivelles per a calçat de dona utilitzant la galalita com a matèria primera; es tractava de la segona fàbrica de bijuteria de Ciutadella, després de la de Pizá. El 1925, Joan Torrent va prendre una decisió important per donar cabuda a l'assentament definitiu de la seva empresa J. Torrent Torres. Va decidir construir, sempre amb la col·laboració de Joan Valera, un edifici al carrer Sud de Ciutadella. A partir d'aquest moment van començar a fabricar arracades, collarets i polseres, per la qual cosa van adquirir les primeres màquines de la península. Joan Torrent s'ocuparia sempre de la part tècnica, mentre que Joan Valera s'encarregava del departament comercial. L'empresa es va aprofitar de les exportacions sense descuidar els clients nacionals, als quals Valera visitava dues o tres vegades l'any, i fins i tot quatre si era necessari. J. Torrent Torres va arribar a competir amb la bijuteria de Txecoslovàquia, de la qual Pere Sendón, de Barcelona, comprava grans quantitats. Sendón després arribaria a ser un bon client de J. Torrent.

El 1923-1924, la indústria de moneders i bosses de plata estava virtualment acabada. A Ciutadella el 1936 hi havia una fàbrica de bijuteria i una de frontisses, ambdues de J. Torrent Torres, i el nombre de treballadors de la indústria del metall s'havia quintuplicat respecte a 1926-1927, tot i que la fàbrica de Pizá ja no existia. Només les dues fàbriques de Torrent (bijuteria i frontisses) tenien en plantilla més de 80 persones entre homes i dones; disposava d'un taller mecànic ben equipat tant en estris com en personal (mecànics i gravadors) i una secció de galvanoplàstia. La Casa Torrent era, sens dubte, la més completa i millor organitzada de l'illa pel que fa al ram del metall, i els seus productes eren de més qualitat. El 1936, en esclatar la Guerra Civil, l'activitat es va paralitzar. Les fàbriques de J. Torrent Torres de Ciutadella i d'Antoni Vidal Pons de Maó van ser en part requisades i destinades a la fabricació de material militar. Joan Torrent Torres va encunyar moneda per als consells municipals de Menorca; l'autor del projecte fou Francesc Hernández Sanz i els tècnics executors foren Joanet Pons i J. Mesquida.

Els decennis de 1940 i de 1950 van marcar el zenit de l'empresa Joan Torrent Torres, SL. El 1942, concretament el 10 de maig, els dos socis van fundar una altra empresa juntament amb Marroquín i Mesquida anomenada Indústries Helios, SL, la qual va perdurar fins al 2009. El febrer de 1951, Indústries Helios va incloure en el mostrari mitja dotzena de peces imitació damasquinat, anomenat també "or de Toledo", i que més tard s'anomenaria "de toledín". Indústries Helios, SL va arribar a tenir 60 operaris i Joan Torrent Torres més d'un centenar. El "toledín" va tenir molta acceptació tant en el mercat interior com en l'exterior i a ultramar. El 80 per cent de les primeres exportacions les constituïen el "toledín" i la resta era pedreria. Aquesta activitat va ocupar molta mà d'obra femenina, que treballava des de casa.

El 1952 va ser l'any de l'arrencada de la indústria bijutera menorquina, coincidint amb la recuperació de l'economia mundial de postguerra i l'obertura d'Espanya cap a l'exterior. Les relacions comercials milloraren en descendir la rigidesa dels controls, i el creixement productiu es va veure afavorit pel fet de disposar d'abundància de matèries primeres.
Joan Torrent va morir a Ciutadella l'1 de juliol de 1959. Joan Valera assumí la direcció del negoci i el 1964 va crear una secció independent de la casa original, que es dedicava a fabricar cadenes de llautó. Aquesta nova empresa, sorgida en el si de la fàbrica J. Torrent Torres, va tenir com a socis fundadors Joan Valera i els néts de Torrent, els germans Manuel i Joan Salord Torrent. El 1972 va quedar oficialment constituïda aquesta empresa, Juan Valera, SA. i Joan Salord Torrent fou nomenat conseller delegat de l'empresa, que manté tota la tradició artesana heretada de la fàbrica J. Torrent Torres i constitueix una empresa líder en joieria i bijuteria d'Espanya.

Joan Torrent Torres va fundar l'empresa, consolidà la bijuteria a Ciutadella, i conquerí el mercat espanyol i mercats exteriors. El seu nét, Joan Salord Torrent, va saber guanyar els mercats internacionals, conjugant disseny, tecnologia i comercialització de productes fabricats amb metalls nobles; tornà a l'argenteria, que havia marcat els orígens del seu avi, per donar continuïtat a l'empresa fundada el 1923 amb fidelitat a les seves genuïnes arrels. Tanmateix, el 2010, la crisi econòmica general va obligar Joan Salord a fer un expedient de regulació d'ocupació a l'empresa que va reduir el nombre de treballadors de la plantilla a la meitat i, finalment, a vendre l'empresa l'agost del mateix any a l'empresari català Josep Refusta, administrador únic de la societat Forfet Menorca, SL.