Un celobert per a la creació

Era a Ciutadella, fa poc... Els membres del jurat acudíem a la cita anual, la primera i única: la decisiva... Aquella trobada de la que hauria de sortir el nom d'un guanyador i el títol d'un relat. Havíem llegit 74 històries i érem conscients que sota els originals presentats romanien 74 il·lusions d'uns 74 autors que desitjaven presentar en societat els seus fills... Heus aquí la grandesa del "Illa de Menorca" i heus aquí, igualment, l'esgarrifosa responsabilitat que pesava sobre nosaltres... Però, de sobte, l'autora guardonada ens posava les coses força fàcils i s'arribava per unanimitat a l'elecció del -segons nosaltres- millor treball: "El finestral" de Montserrat Esbert
Però què és "El finestral"?. Diria que es tracta d'una història d'herois. Ara bé, si els hi dic que els personatges són Francina, una dona de vuitanta anys que viu sola a un pis del Raval de Barcelona; l'Ernest, el seu fill periodista; el senyor Jacint, el veí de l'entresol segona, un homo molt gran i l'Aixa, una vídua emigrant marroquina potser em diran que on és l'heroïcitat? Doncs hi és... Perquè probablement sigui, precisament aquesta, l'autèntica: la d'aquells que s'enfronten, cada dia, en silenci, amb valentia, a la solitud, a la vellesa, a l'oblit, a la pèrdua de facultats, a les limitacions... I, quan ho fan, ho fan amb alegria... "El finestral" és, per a mi, un dels més formosos relats de quants han guanyat el guardó, ja que roman en el conte la descripció, amb una prosa poètica de gran alçada literària i sense cap mena d'excés, d'aquelles persones, que són moltes, que s'enfronten a les adversitats amb fe i intel·ligència... L'estructura és, per un altre costat, esplèndida: obra coral, quatre històries unides per un nexe comú: un cel obert... Un celobert que trenca solituds, que permet la solidaritat i la comunicació, que demostra que ningú no és una illa, que la caritat és anònima i que per damunt d'aquest celobert hi ha, precisament, això, un espai obert, un futur, encara... Un petit fragment, per a posar la mel en els llavis: "Fa vida (la Francina) a la sala del darrera, la que té la galeria que dóna al pati interior. És un espai petit, agradable. Fàcil d'escalfar durant els hiverns. Tranquil i molt lluminós. S'hi troba còmoda allà. Còmoda i segura. El pati és tot el món que té per veure. Li agrada sortir a la galeria. I mirar. Observar (...) a la senyora Ramona netejant els vidres amb fulls de diari. A quell xicot, vestit de negre, que no té gaire traça per estendre la roba. El músic, que interpreta melodies de Chopin amb el seu violí. Caramulls de coloms barallant-se per unes engrunes de pa. Aquella noia, de pell fosca i cabells enrinxolats que s'ha instal.lat a l'estudi del davant..."