Dos papàs parlen dels seus fills

Fa una trentena d'anys, a Maó, vaig trobar-me un veí, pare, com jo, de dues criatures. "Com estan els teus fills?", li vaig preguntar. M'hauria d'haver mossegat la llengua. Déu meu! Va començar a parlar, i venga parlar, i no hi havia qui l'aturés. "No pararà de xerrar, aquest bon home?", pensava jo. Quin martiri! I ell feliç, explicant les gracietes dels seus dos angelets. Quina pallissa! I jo, mentrestant, pacient i procurant ser educat, tal com m'havien ensenyat els hermanos de La Salle. Sembla mentida que en tan pocs minuts una persona es pugui avorrir tant com vaig avorrir-me jo aquella estona. No sé quan de temps va passar, i ell no callava, no callava, no callava. "Per l'amor de Déu, ja n'hi ha prou!", li vaig cridar amb el pensament. Els científics diuen que el temps i l'espai són relatius. De l'espai no en parlaré, però pel que fa al temps, els puc assegurar, senyors lectors, que els científics tenen tota la raó del món. Jo en puc donar testimoni. I tant, si ho és de relatiu, el temps! Si el meu veí va parlar deu minuts, a mi em va semblar una hora llarga. De sobte, i aprofitant un moment que va fer una pausa per a poder respirar i no morir asfixiat, jo, audaç, vaig prendre la paraula i vaig comentar-li no sé què del meu fill i la meva filla. "A veure com reacciona", em vaig dir a mi mateix. Encara no feia mig minut que jo havia començat a parlar del meus fills i ja les seves faccions s'havien transmutat ostensiblement. El seu avorriment semblava tan intens que em vaig espantar. Vaig témer que no li agafés un atac i ràpidament li vaig tornar a cedir la paraula.