Manuel Beltrán Pujol

Manuel Beltrán Pujol va néixer a Maó el 30 de novembre 1853, fill de Manuel Beltrán Mora, comerciant, i Àgueda Pujol Olives. Va muntar la primera destil·leria al poble des Castell i el 1880 es traslladà a Maó. La fàbrica de licors estava lligada a la venda de begudes espirituoses. El 1881 es va associar amb Riudavets, propietari d'un establiment de vins i licors al carrer Portal de Mar de Maó, el qual van refundar amb el nom de "La Vid", tot ampliant el ventall dels licors i comestibles a la venda. A partir del 1883 la botiga es va passar a anunciar sota el títol de "Proveedores de la Real Casa". El 1885 Beltrán va passar a ser l'únic titular de l'establiment, que a finals del 1887 es va mudar al carrer Nou i el 1897 al carrer de s'Arravaleta, on s'hi està fins el 1906, en què tancà les seves portes. A partir de llavors els productes Beltrán es van passar a vendre a l'adrogueria que tenien els germans Tudurí a la plaça del Príncep.

La fabricació de licors no era desconeguda a l'illa; la dècada del 1880 funcionaven vuit destil·leries: quatre a Maó, tres a Alaior i dos a Ciutadella. Beltrán va destacar per la invenció del "anís higiénico-estomacal Beltrán", que féu en col·laboració amb el farmacèutic Gavilán, amic seu, i en el qual s'utilitzava camamil·la. La venda s'inicià el 1883 i a finals del 1886 n'apareixien els primers anuncis a la premsa. Durant aquests anys l'estomacal era un dels licors més apreciats i el de Beltrán devia d'estar realment encertat perquè al cap de pocs anys ja n'exportava una considerable quantitat, tant a Espanya, principalment a les localitats de la costa mediterrània, com a Amèrica, a Cuba i algunes repúbliques sud-americanes. La projecció exterior de l'empresa està avalada pels premis obtinguts durant aquests primers anys: el 1888 a l'Exposició Universal de Barcelona, el 1891 a les exposicions de París i Londres i el 1901 a la de Parà (Brasil). El principal mercat exterior era el de l'Argentina, a on s'exportava en grans quantitats, fins al punt que Manuel Beltrán s'hi va desplaçar amb l'objectiu de d'instal·lar una destil·leria a Buenos Aires, projecte que abandonà per la llunyania del país sud-americà.

La destil·leria era al Moll de Ponent del port de Maó. Al llarg dels anys la fàbrica fou objecte de diverses obres, com les que es feren l'any 1908. El dipòsit de la destil·leria tenia una cabuda de més de 5.000 litres. L'alambí, de fabricació francesa, tenia un dispositiu perquè les plantes aromàtiques estiguessin aïllades de l'aiguardent que havien de perfumar, però permetent que els vapors alcohòlics s'impregnessin de les essències desitjades i adquirissin així el seu bouquet característic. Inicialment la producció es limitava a quatre licors: l'anís estomacal, l'anís dolç, el nèctar Beltrán (similar al Benedictine) i el licor Dora (equivalent al Chartreuse). Els millors anys de l'empresa foren la darrera dècada del segle XIX i la primera del XX. Durant 1904 i 1905 Beltrán apareix entre els principals contribuents del terme de Maó. L'abril del 1904, amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a Maó, obsequià al monarca amb una caixa de botelles d'anís estomacal.

Manuel Beltrán es va casar amb Maria Llabrés Llopis. El matrimoni tingué dos fills, Àgueda i Manuel (1879). Pare i fill tindrien en comú la seva adscripció al partit de la Unió Republicana. El primer, tot i que arribà a formar part de la junta directiva, mai exercí cap càrrec, mentre que el seu fill el 1909 fou elegit regidor de l'Ajuntament de Maó, on va restar fins que va dimitir el setembre del 1921. El març del 1930 tornaria a ser elegit regidor, ostentant el càrrec fins al moment de la seva mort.

Poc després del 1910 Manuel Beltrán Pujol havia cedit el negoci al seu fill. Manuel Beltrán Llabrés va encetar una nova activitat, la venda d'articles de plateria; era un dels principals proveïdors de la indústria de moneders de plata. Tanmateix, amb la crisi d'aquesta indústria, el 1921 va haver de liquidar el seu negoci i es traslladà a viure a Barcelona.

El 3 d'abril del 1923 Manuel Beltrán Pujol va deixar d'existir i la seva filla Àgueda es féu càrrec de l'empresa. Els licors Beltrán es van passar a vendre a la Perfumeria Astra de la plaça del Bastió, regentada per aquesta. Les exportacions d'anís estomacal a Amèrica del Sud van remuntar; cada any s'enviaven més de cent caixes (uns 1.200 litres) a Buenos Aires. A finals de l'any 1925 Manuel Beltrán Llabrés retornà a l'illa per assumir la direcció tècnica de l'empresa. Es va ampliar la gamma de productes, amb la introducció de l'"anisette Burdeos", l'anís sec estil "cazalla", l'"aperital" o Palo i les cremes de cafè, de cacau, de vainilla i el curaçao.

La casa Beltrán mai va descurar el màrqueting, amb la inserció periòdica a la premsa d'anuncis, especialment en ocasió de les festes nadalenques; la utilització de bòtils de diverses mides, formes i colors, així com d'artístiques etiquetes en les seves ampolles. El 1926 va oferir un obsequi a l'equip campió de futbol de Menorca de la temporada 1926-27. El 1928 s'arribà a un acord amb els grans magatzems "El Siglo" de Barcelona per vendre-hi els productes de la marca. L'any següent la fabricació es va tornar a ampliar amb begudes no espirituoses: xarops i orxates. Aviat van aparèixer imitadors: el 1928 José Pons Seguí de Maó venia estomacal marca Baró; un productor de Ciutadella venia estomacal Bertran. Per aquest motiu la casa s'anunciava com "fabricante del verdadero y típico licor Estomacal Beltrán".

Quan Manuel Beltrán Llabrés morí el 31 de desembre del 1934, la seva germana Àgueda es tornà a fer càrrec del negoci. Durant la Guerra Civil la fàbrica tancà per manca de primeres matèries, però es destil·laven petites quantitats de gin que s'intercanviaven per queviures. Acabada la guerra, la mort el concessionari de la casa a l'Argentina provocà la pèrdua d'aquest mercat. La producció de gin s'incrementà durant la postguerra, coincidint amb la seva popularització. Una nova generació es féu càrrec de l'empresa. Devers el 1964 Miquel Villalonga Beltrán es casà amb la neboda de Rafael Pons Carreras, fundador de la casa Fornero, la més acreditada a l'illa en la fabricació de gin. Els anys setanta l'antic gin Fornero fou rebatejat com gin Nelson. L'empresa tancà les seves portes devers 1985, absorbida per la destil·leria Xoriguer, fundada per Miquel Pons Justo.