Qui estima Maó baixa als soterranis. La cita havia estat transmesa a través de correu electrònic, amb certa discreció, als participants en una excursió nocturna poc habitual. Es tractava de visitar els soterranis públics de la ciutat que han sobreviscut al pas del temps, al canvi de gustos i al demolidor efecte "clausura" de les diverses normatives municipals que han anat apareixent des dels anys setanta del segle passat. La visita s'havia de centrar en els soterranis que fossin bars, bodegues o locals humits, deixant els espais culturals o comercials o particulars per a una altra ocasió. L'objectiu era ben clar: admirar l'arquitectura subterrània urbana maonesa i comentar-ne les qualitats; valorar la manera d'entrar-hi, moltes vegades ben original; gaudir de les formes corbades de les voltes de marès i observar el tall del mall a la penya viva dels murs laterals. Per afavorir la conversa i el debat, s'anirien prenent líquids, amb certa mesura; açò vol dir un tec per bodega, per tal d'evitar sequedat de boca i mantenir la gargamella àgil.
La trobada es va produir al Bar Condal un fosquet tranquil, sense fred ambiental, a una hora imprecisa quan la llum es desfà i la ciutat es buida, la gent s'asseu als sofàs de casa seva per mirar les notícies i els carrers estan despoblats, deserts, genialment misteriosos. Volíem entrar als espais de sota terra i experimentar-ne la buidor, la vacuïtat deixada pel marès, quan tallat i tret d'aquests llocs s'havia utilitzat per construir les parets i voltes de les cases que es bastien a la seva vertical.
Al Bar Condal s'hi baixa amb el cap cap avall i procurant mirar on poses el peu, fixant-se bé de no anar a parar damunt la barra. És un soterrani petit i té una enorme columna al bell mig que es menja la meitat del local. És un bar de tres generacions de cuiners que va obrir l'avi de l'actual bàrman l'any 1974. Manté la volta de canó emblancada i poques tauletes, arraconades totes al mur que dóna al carrer del Sant Crist, des d'on es poden veure les cames de la gent que hi baixa a través de l'espitllera oberta.
Tothom arriba puntual, la xarxa social funciona perfecte, i la primera decisió és establir la ruta d'aquesta primera nit de recorregut històric: cinc soterranis, Bar Condal, La Parra, la Casa d'Andalusia, l'Ars i Es Garito, un itinerari per anar de tapes, tastar aperitius, sopar, fer sobretaula i acabar de copes a darrera hora en un soterrani d'un carrer qualsevol de Maó. Volem omplir un temps que va des del fosquet a la nit més negra, tot passant el temps voluntàriament de facècia en facècia sota terra, mentre la gent descansa mirant la tele. Hora límit del recorregut: les dues de la matinada.
El soterrani com a bodega
Els més grans del grup expliquen històries de quan els soterranis eren utilitzats com a bodegues per guardar vi. Molta gent de la ciutat manava petites vinyes de prop de Maó o a Sant Lluís, Alaior o Sant Climent, i quan era el temps de la collita del rem feien la verema als soterranis, on els grans barrils envellien el líquid jove i el guardaven per ser venut en poca quantitat als vesins i coneguts o per al propi consum, a poc a poc al llarg de l'any. Aquesta pràctica, habitual a finals del segle XIX i principis del XX i que devia tenir l'origen en temps molt antics, es va acabar durant la Guerra Civil. Algun soterrani queda encara a la ciutat on una gran bóta de fusta construïda allà dins envelleix ben buida com a testimoni darrer d'un temps passat. No obstant açò, els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX van aparèixer bodegues públiques que eren el lloc d'esbarjo i festa per a molts de maonesos i forasters, tot aprofitant soterranis que poguessin tenir un accés fàcil des del carrer. Algunes d'aquestes, cada vegada menys, han subsistit fins avui.
Pujam pel carrer del Nord. Ni una ànima en pena, només les nostres ben alegres. La ciutat exterior segueix buida. Açò, a nosaltres, ens encanta, justament avui i a aquestes hores de fosca que cau lentament. Anam cap al soterrani que va ser molt de temps el Tango i avui es diu La Parra, al carrer de San Fernando. L'entrada és elegant des d'un carrer històric, també elegant. Llàstima de la reixa que tanca la porta exterior i que desentona amb l'estètica urbana. Baixam i el gran espai apareix tènuement il·luminat i amb totes les taules plenes de comensals. El restaurant funciona bé per ser un dia entre setmana i ens hem de situar a la barra. Volem fer un aperitiu i mirar la volta alta i llarga del soterrani, que ho fou d'una casa benestant. L'ambient és acollidor i el lloc un dels més interessants de la ciutat.
El soterrani: espai multiús
Antigament a les cases de trast, els porxos eren un lloc sec i el soterrani un espai més aviat humit. Ambdós, però, eren espais per guardar coses. Al soterrani hi solia haver els trastos sense valor de la casa, eines, algun petit taller, la bicicleta, fustes per fer moltes coses, caixes de fusta, gàbies, gerres i velles calderes, etc. En alguns s'hi havia fet el coll de la cisterna, per tal que la corda no fos tan llarga, amb la corriola i el poal per pujar l'aigua de pluja conduïda des de la teulada i guardada en el buit, picat a mà en forma de pera, en el terreny més profund. A les grans cases, en algunes, fins i tot els soterranis eren estables per a les bísties que estiraven carros i carretons quan venien al poble des dels llocs.
El carrer de San Fernando és un carrer amb força vida. Hi ha molts habitatges, una escola, despatxos i alguna cotxeria. Té, açò no obstant, l'etern cul de sac que no el deixa arribar a ser tal qual es va projectar. Pensam que el dia que s'obri i es transformi en el límit sud de la sínia des Cuc assolirà una dimensió nova que el farà agradable i ben original. Com que ens encanta anar per carrers diferents, seguim la ruta nocturna per un passatge únic a la ciutat: el carreró des ses Bruixes, recentment empedrat. Arribam a la Casa d'Andalusia, al bar que s'anomena així i en el soterrani del qual, amb volta restaurada de marès i deixada a la vista, es fan les diferents activitats de la seu dels andalusos a Maó. També sopars i festes vàries. Aquí prenem tapes i vinets. Començam a notar una alegria àmplia i desinhibida, que afavoreix la dialèctica i la comunicació.
El soterrani com a refugi
Encara avui trobam molts de soterranis que mantenen un pilar o més d'un, fets amb cantons de marès, que reforcen els arcs ressaltats enmig de la volta de canó. Aquests arcs tradicionalment sostenien les parets mestres de la casa que hi ha a sobre. Els pilars són les restes d'un temps de por i pobresa. Durant la Guerra Civil, molts dels maonesos que tenien soterranis a les seves cases van fer construir les columnes per aguantar l'estructura de les voltes en el cas que una bomba pogués caure sobre la casa. Aquests pilars rompen l'espai ample i diàfan dels soterranis i, en general, es poden eliminar a l'hora de recuperar aquests llocs per a usos nous.
Tornam a fer el recorregut urbà, ara a l'inrevés, del carrer de Gràcia cap a la plaça del Príncep. Hi ha unanimitat en el grup, que és divers en edat i pensaments, a definir el carrer Anuncivay com el més bell de Maó. Manté les façanes pràcticament intactes i, a la nit, el conjunt es veu uniforme i amb la delicadesa i encert d'haver-se pensat i construït alhora, a principis del segle XIX. Passejam mirant façanes, voravies i paviments.
Baixar a l'Ars s'ha convertit en un ritual per als amants de la música en viu, per als qui els agrada l'ambient nocturn i per als qui gaudeixen d'estar de festa en un lloc íntim, però avui volem estar a la barra i xerrar entre nosaltres dels soterranis. El doble volum soterrat que forma aquest espai únic a Maó es correspon amb l'originalitat de la casa que hi ha al damunt: la casa Soler -Casino Maonès des del 1870- bastida a principis del segle XIX pel comerciant Pere Soler. La forma que defineix el cap de cantó de la gran casa es tradueix als soterranis en dos espais que convergeixen al lloc on hi ha l'escenari del local. Una construcció sòlida, amb pedreny dur i ben treballada, que va ser encertadament rehabilitada i està ben reutilitzada, i que ens anima amb les reflexions arquitectòniques, ara ja quasi discussions alegres i obertes.
Els soterranis oblidats
Avui, quan l'accessibilitat ha assolit una importància clau, una casa amb soterrani no és valorada prou adequadament. És veritat que les normes no ajuden gens a recuperar aquests espais soterrats per a ús públic i, més encara, l'ús privat segueix centrat a assignar-los una funció secundària com a magatzems, trasters o llocs tancats amb clau i abandonats al pas del temps. Són espais que són allà baix i que s'utilitzen ben poc. En temps de crisi, aprofitar el patrimoni construït abans que fer-ne de nou hauria de ser una norma general i obligatòria. Treure el màxim profit de qualsevol espai construït hauria de ser una prioritat abans que tenir-lo abandonat.
Vam sortir a la frescor de la nit camí de la darrera cita de la ruta nocturna per la ciutat. Vam anar cap a Es Garito. Altra vegada caminant pels mateixos carrers, anada i tornada com si la ciutat s'hagués encongit i Anuncivay, l'inici d'Infanta i el carrer de Gràcia fossin les úniques vies d'una ciutat que començàvem a conèixer en les seves profunditats. Es Garito va ser un soterrani típic de casa de trast amb uns al·lots joves donant marxa en el seu interior profund. Vam baixar per una escala empinada i asseguts en un racó vam imaginar tota la casa asseguda sobre la volta: com podia ser que s'aguantés? L'hora final ens va sorprendre com si el temps no hagués passat i vam tornar fins a la Sínia des Cuc, on les granotes ja omplien de sons la nit clara i humida. Una al·lota jove, guapa i decidida, una mica animada a aquestes hores darreres, que s'havia afegit al grup, va acomiadar la vetlada: "És ben de ver que per conèixer Maó s'hauria de baixar als soterranis".
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.