Joan Joaquim Rodríguez Femenías

Joan Joaquim Rodríguez Femenias va néixer a Maó el 18 de maig de 1839, fill únic del matrimoni format per Joan Rodríguez Giménez (1813) i Maria Femenías Femenías (1816). Son pare era pilot; el 1838 era copropietari del bergantí Elvira. Amb el declivi de l'activitat nàutica, va diversificar els seus interessos: el 1849 era propietari d'un magatzem de fustes. Aquest any va resultar elegit vocal de la Junta de Comerç. El 1850 fou un dels principals inversors en l'emprèstit per finançar l'establiment d'un dipòsit de mercaderies al port de Maó. El 1854 participà en la Sociedad del Vapor Mahonés, dedicada al transport marítim i el 1856 a la important empresa tèxtil Industria Mahonesa. Des d'abans del 1870 regentava una administració de loteria, que va mantenir fins a la seva mort, el 1881.

Les primeres ocupacions de Rodríguez s'alternaven amb el treball en l'empresa familiar. El 1854 va entrar d'auxiliar a la notaria de Nicolau Orfila, on s'està fins que el 1858 fou nomenat encarregat d'administració en la Dipositària d'Hisenda Pública de Maó, ocupació que va mantenir fins el 1862. El 1863 ingressà en el Registre de la Propietat, on s'hi està fins que el 1866 obtingué la plaça de secretari de l'Ajuntament de Maó, on va treballar fins el gener del 1869. El 1866, va establir una empresa de cria d'ostres al port de Maó i el 1867 demanà autorització per establir un banc artificial d'ostres, el qual seguia en marxa el 1889. Va treballar a la sotsdelegació del Govern, el 1871 com a oficial d'administració i el 1874 com secretari.

Rodríguez Femenias, des de molt jove, i malgrat la seva manca d'estudis formals, es va dedicar a la botànica. Va establir contactes amb els principals botànics d'Europa. El 1866 fou admès a la Société Botanique de France, de la qual fou el primer membre espanyol. El 1872 participà en la fundació de la Sociedad Botánica Barcelonesa i ingressà en la Sociedad Española de Historia Natural. Publicà diverses obres sobre botànica i les seves aportacions més notables foren en el camp de les algues.

En l'àmbit de l'ensenyament els anys 1870-72 va impartir classes de botànica a l'Ateneo Menorquín i el 1874 tingué un paper destacat en les gestions per transformar l'Institut Lliure de Segon Ensenyament de Maó en Institut Públic Oficial. El 1877 intervingué en la creació del Centro Agrícola Menorquín, formant part de la primera Junta Directiva. El 1888 participà en la creació del Museu Municipal de Maó, del que fou nomenat primer president. A partir del 1876 va esmerçar grans esforços per intentar de forma infructuosa que es creés una estació biològica al port de Maó.

El 1871 es va casar amb Caterina Taltavull Galens (1847) la filla de Joan Taltavull García, un dels principals homes de negocis de Maó. Devers el 1879 fou nomenat cap del partit republicà de Maó i el 1881 va participar en la creació d'El Liberal, òrgan del partit; era membre del comitè de redacció i arribà a ser l'administrador-propietari. Va ser regidor de l'Ajuntament de Maó en diverses ocasions, durant els anys 1874, 1879 a 1887, 1893 a 1895 i 1899 a 1904. El 1883 fou el primer batle elegit de forma democràtica de la ciutat, càrrec que ocupà fins el juny de 1885; en altres períodes ocupà la primera tinència de batlia i fou el president de la comissió d'Hisenda.

El 1874 fou nomenat secretari de la Junta de Govern d'Industria Mahonesa, de la qual recordem que son pare era accionista. Quan el 1879 l'empresa fou liquidada per donar lloc a Industrial Mahonesa, Rodríguez fou nomenat secretari de la comissió liquidadora.
Rodríguez, que exercia particularment algunes operacions de banca al seu domicili del carrer Isabel II, fou un dels principals impulsors del Banco de Mahón, que va escripturar a Barcelona el gener del 1882, junt amb el seu sogre Joan Taltavull; eren uns dels principals accionistes, cadascun amb el 8% del capital social, que ascendia a cinc milions de pessetes. Rodríguez fou nomenat director gerent i Joan Taltavull, president. Rodríguez era la veu dominant de la Junta d'accionistes i sota la seva estricta direcció el banc va realitzar una gestió rigorosa, que premiava la solidesa de les operacions. Els beneficis van augmentar, de manera que els dividends arribaren a ser del 12%. Aquesta fortalesa el va permetre escometre una expansió, amb l'obertura el 1889 d'una sucursal a Alaior i una altra a Ciutadella el 1901.

El 1861 va participar com accionista en la primera iniciativa per constituir una empresa de gas que millorés l'enllumenat de la ciutat de Maó, que llavors es feia amb llums de petroli. Aquest intent no reeixí, igual que els que va protagonitzar al costat de Joan Taltavull el 1883 i el 1885. El 1890 Rodríguez reprengué la iniciativa, però l'Ajuntament es va decantar per l'alternativa elèctrica propugnada per Francesc Andreu. Aquesta resolució provocà un enfrontament entre els partidaris dels dos sistemes, que el gener del 1892 fundaren dues empreses. La Sociedad General de Alumbrado, amb un capital social de 250.000 pessetes, tenia com a socis principals a Joan Taltavull, amb el 9,2% i el Banco de Mahón, amb el 32%; Rodríguez va subscriure el 4% del capital. El setembre es van inaugurar la fàbrica de gas, que va funcionar fins el 1967.

El 1895 Rodríguez va participar amb un 10% en la constitució "La Maquinista Naval, SA", empresa metal·lúrgica creada pels germans Ruiz Verd i que es dedicava a la construcció i muntatge de motors. El 1902 l'empresa va ampliar el seu capital donant lloc a la "Sociedad Anglo-Española de Motores, Gasógenos y Maquinaria General", a la Junta Directiva de la qual va seguir pertanyent Rodríguez. El 1900 fou nomenat president de la comissió gestora per obtenir que s'ubiqués al Port de Maó el Dic sec de Subic (Filipines). El 1904, va intervenir en les gestions per fundar l'Ateneu de Maó, que no va poder veure culminades, ja que la debilitat de la seva salut aconsellà que el 1905 abandonés l'activitat pública. El dia 8 d'agost moria a la ciutat francesa de Tolosa, on havia anat per prendre les aigües medicinals.

Amb la seva desaparició el Banco de Mahón concentrà els seus riscos de forma imprudent en l'Anglo-Española de Motors. Quan el maig del 1911 aquesta entrà en pèrdues, ocasionà un pànic bancari que feu caure el banc, el qual arrossegà al seu torn a la major part de la banca menorquina. Aquesta crisi financera va afectar fortament al conjunt de l'economia illenca.