MATEU MARTÍNEZ22/03/11 0:00
TW
0

Ha estat la declaració de servei públic la millor opció?
La declaració de servei públic de determinades rutes aèries és una opció contemplada en la normativa europea, que té com a objectiu fer possible unes connexions per aquells territoris fortament dependents, precisament per no tenir alternatives de transport que siguin efectives i no tenir un nombre suficient d'habitants que redueixi els costos del servei. Per tant, en principi pot ser una bona solució. Però l'experiència d'aquests darrers anys no ha estat bona: la declaració de servei públic dels vols interinsulars es va fer en unes condicions que em resulten incomprensibles: ¿com s'explica que el cost d'un bitllet d'anada i tornada Maó-Palma, ruta declarada de servei públic, sigui de 109 euros, i que l'anada i tornada a Barcelona, que no té tal declaració, sigui de 60 euros? Entre altres coses perquè una declaració de servei públic sense la participació econòmica de l'administració no és tal, és solament una aparença de declaració. M'atrevesc a dir que aquesta declaració de servei públic dels vols interinsulars no tan sols no ha millorat la situació sinó que potser l'ha empitjorada.
Si s'hagués de seguir el mateix camí de declaració de servei públic amb els vols peninsulars hauríem d'estar molt previnguts per tal d'evitar resultats contraris als que ens interessen.

Hi ha altres solucions ?
Consider que no hauríem de descartar la possibilitat de crear una companyia aèria destinada a assegurar les connexions aèries en competència amb les existents. Estic rallant d'una companyia que podria ser de capital mixt, amb capital públic i privat. En aquest sentit, els primers interessats a participar-hi haurien de ser els hotelers. Pot semblar una quimera però no ho és, existeixen exemples de companyies aèries a l'estat espanyol impulsades per grups locals per donar resposta a necessitats locals, com és el cas de Binter Canarias. La implicació dels organismes públics és coherent, perquè en definitiva, l'Estat ha d'assegurar les comunicacions quan aquestes són estratègiques per a una regió. ¿És que potser no intervé l'Estat mantenint línies de ferrocarril o l'AVE ? I ho fa precisament per aquest caràcter estratègic i vertebrador de les regions, tant des del punt de vista econòmic com social i polític. Aquestes comunicacions estratègiques no es poden confiar exclusivament a la bona voluntat i interès del mercat. Quan aquest no cobreix la necessitat, l'Estat ha d'intervenir.

El present no és fàcil com no són fàcils les solucions. Però el futur encara serà pitjor, si no es prenen les mesures adequades. Hem de tenir en compte que les comunicacions aèries seran cada vegada més difícils de mantenir per l'escalada de costos del preu del petroli que ja estem patint, que es traduirà en un augment vertiginós del preu dels bitllets (pensem que actualment el combustible pot significar fins a un 40% dels costos d'explotació). Però hem de prendre consciència que aquest augment serà molt major en el futur, amb unes reserves petrolieres que van a menys, acompanyat açò de la incorporació dels països emergents a un consum cada vegada major. En aquest sentit, podem pensar que les companyies "low cost" hauran estat un fenomen passatger, prest assistirem a la seva progressiva desaparició, perquè baix cost i energies fòssils seran incompatibles.

Alternatives com ara el transport marítim, són poc efectives per al trànsit de passatgers (una altra cosa és quan rallam de mercaderies). Si miram les dades de l'any 2009 (OBSAM), veim que el 94% de viatges van ser per via aèria enfront del 6% per via marítima. Per molt que augmentem el trànsit marítim, ni de lluny pot pal·liar el problema: posem que es dupliqui la participació de la via marítima, encara tindrem que l'avió hauria d'atendre quasi el 90% de la demanda de transport de persones.

Per tant el panorama és el d'unes comunicacions aèries que cada vegada seran més dificultoses, però de les quals no en podem sortir, perquè és la única via real d'enllaç. En un món cada vegada més interrelacionat, per tant on adquiriran més pes aquests ponts de comunicació.

El que hauríem de veure tots, particulars, empreses, administracions, és que ens jugam molt més que tenir unes majors o menors facilitats de transport, de tenir uns costos més elevats o menys. I davant aquest panorama és quan sorgeix l'obligació moral de saber articular una posició comuna, per damunt d'interessos particulars o de lluites partidistes. I també és el moment que el problema del transport exterior passi a ser el primer tema en l'agenda dels responsables polítics.

Però de debò, no tan sols de paraula.