JOAN J GOMILA16/03/11 0:00
TW
0

M'atreviria a dir, mirant les imatges de la seva història, que el pla de la Parròquia és l'espai urbà maonès que menys ha canviat des del segle XVIII. També, que aquest espai pla i allargat és la plaça més ben proporcionada, acollidora i ambientalment equilibrada que tenim a Menorca. Voldria afirmar, així mateix, que l'Ajuntament que presideix Vicenç Tur haurà estat el més valent en buidar la plaça de cotxes i deixar a la vista la seva ànima emmacada perquè tothom pugui travessar, en totes direccions, aquesta peça de gran qualitat urbana. Finalment, escric aquest article amb la preocupació que, ara que el pla de la Parròquia ha recuperat la seva essència de plaça mediterrània, l'Ajuntament vulgui omplir-la de "coses" sense adonar-se que només la seva buidor perenne, aquesta vacuïtat de plaça italiana, mostrant les seves qualitats originals a tota hora, en totes les estacions, al llarg dels anys que han de venir, la pot mantenir en la seva bellesa antiga.

També escric amb la incògnita de saber si els cotxes tornaran a passar en diverses direccions, rompran l'encant actual i desfaran aquell equilibri, experimentat amb força èxit a moltíssims centres històrics de ciutats grans i petites, que aconsella només deixar passar per la plaça major petits camions per a càrrega i descàrrega de mercaderies per als comerços, minibusos per al servei públic i cotxes de residents.

Les ciutats canvien i avancen al pas de les persones que hi viuen i així ha de ser. També canvien les parts més centrals, les més antigues, les que singularitzen i fan diferents aquests nuclis. Però la modernització irrenunciable que ha d'acompanyar el lent caminar del progrés, pas a pas amb el mateix viure, hauria de ser, en aquestes zones històriques, l'aplicació estricta d'una cirurgia mínima, realitzada amb un bisturí ben esmolat, per retocar el pla, just per refer el que s'havia lleument torçat amb l'ús al llarg del temps. Res més.

Hauria de ser així no pel fet de complir una normativa de protecció del patrimoni, que també (moltes vegades excessivament conservadora, que destrossa més que no protegeix en extremar idees i conceptes), sinó per mantenir l'essència d'aquestes arquitectures o espais urbans que ens han arribat sencers i amb els quals ens identificam quan volem sentir-nos d'un lloc; allà on anam quan volem saber com era físicament el nostre passat urbà; les imatges que imaginam quan volem entendre com eren aquells indrets de la memòria que es rememoren de boca en boca, de generació en generació.

En aquest cas que comentam, la pedra blava és l'element diferent. La seva col·locació amb tècnica antiga és el que hi dóna una imatge original i la composició i mescla del pedreny, el que la fa atraient: la bellesa, immediatament captada, del pas del temps. Senzillament expressat: les peces prefabricades que es col·loquen a la plaça del Príncep, a la del Carme i a la Peixateria, les podem trobar a qualsevol carrer dels pobles de l'illa, per exemple as Mercadal, a moltes ciutats de l'Estat i, fins i tot, a zones per a vianants de ciutats europees o de més enfora. La pedra blava del pla de la Parròquia, les pedres que hi havia davall de l'asfalt de les places on ara es fan les obres i l'empedrat que hi ha encara davall de l'asfalt d'alguns carrers cèntrics de Maó, només la trobareu en aquests indrets i a les pedreres tancades, fa temps abandonades, de Sant Antoni.

El pla de la Parròquia no ha canviat gaire ni en les façanes dels edificis que la formen ni en el paviment de pedra blava, tan original de Maó, que en compon el basement. Mirant fotos antigues i gravats ja històrics podem observar com Santa Maria, l'Ajuntament, les façanes de les cases de la plaça que miren a llevant, el Principal de Guàrdia i el convent de les monges tancades, ja dins de l'estretor que connecta amb Isabel II, ens mostren els mateixos trets estètics avui que antigament. El temps ha passat i les transformacions han estat mínimes. Però el més curiós ha estat la pervivència fins avui de l'empedrat que fa tan original i única aquesta plaça. Vists altres carrers i places de la ciutat a finals dels anys cinquanta del segle passat i vists avui, l'element diferenciador, la combinació de pedra blanca i pedra blava que donava aquell caràcter als enterres urbans, ha desaparegut pertot arreu. Sort que les voreres de pedra viva que delimiten les voravies d'alguns carrers centrals han sobreviscut a tanta manca de sensibilitat!

No sabem com es va formar la plaça més antiga de Maó, quines directrius van seguir els partidors de contrast -aquelles persones del segle XVIII que mesuraven i establien alineacions de carrers i places i creaven els trasts per fer cases- per donar la forma al Pla. No sabem, encara, per què van decidir aquestes mides d'amplada i llargària de la plaça i no d'altres. Sí que podem dir que la quadrícula d'illetes que formen els carrers d'Isabel II, abans Sant Cristòfol, el de Sant Roc, el de l'Església i la costa de sa Plaça, juntament amb els transversals del Roser, Bonaire i el d'Alaior, va ser el primer eixample d'un poble fet a Menorca, establert amb cordell i seguint uns conceptes nous d'estructura de carrers lineals, que té l'origen en les Ordinacions del rei Jaume II del 1300. Aquestes illetes van definir una façana nova al gran espai de davant de la vella murada del castell de Maó, avui substituida per Santa Maria, delimitant els dos enfronts més llargs que avui té el pla de la Parròquia. El convent a la banda nord i la baixada cap al port a la part sud van tancar el nou espai. També sabem que els empedrats a Maó es van iniciar a partir del 1721, quan els britànics van traslladar a la ciutat de llevant la capitalitat de l'illa. Amb les modificacions, restauracions i refets del segle XIX, l'empedrat prové d'aquell temps i, per tant, la característica única del color blau de la pedra fa molts d'anys que resta gravada en la memòria dels maonesos.