Amitgers de sa Muntanyeta

Podria sorprendre que una estància tan planera es digui "sa Muntanyeta". La resposta es podria trobar al coster que arriba a na Vermella. Dalt hi ha un aljub, un boeret i una païssa esfondrats, que en realitat podrien ser les cases originàries, que s'haurien traslladat al pla en ajuntar les peces del trencaclosques.

L'AMO EN JOAN

En Joan, casat amb na Nina de sa Boval Nova, va menar aquest lloc una quarantena d'anys. L'amo en Joan de sa Muntanyeta s'estimava més l'estivada que el bestiar, duia molta verdura a vendre a dues botigues de s'Arraval: Can Rincó (davant s'Esparter) i Ses Ferotges (dues germanes), passat el carrer Sant Antoni. Tenia un pla de tomàtics, un altre de síndries i melons, i una pleta de guixons, que duien una feinada per collir-los a ell i un fill gros, i de vegades encara n'hi anava un altre a ajudar.

ANTONI CARRERAS

En Toni Carreras Galmés va néixer el 1928 as Mercadal. Son pare era conegut com en Vicent de Santa Creu, ja que la seva família va menar aquest lloc durant més de 300 anys. En Toni es casà amb Úrsula Torres Pons i van tenir quatre fills i una filla. Van estar a sa Muntanyeta vint-i-un anys, entre 1961 i 1982. Llavors ja era propietat de Maria Socorro Moysi, que l'havia heretada de son pare, Federico Moysi Seuret.

El primer any en Toni va mantenir el sistema de cultiu que practicava en Joan. Tenia prou feina amb el regadiu que era n'Úrsula qui agafava el carretó i el matxo per dur l'estivada a vendre a Maó. Però, com a altres estàncies de Favàritx, prest s'adaptà als nous temps. De cada vegada sembrà menys blat, fins no sembrar-ne gens. Es va decantar per la producció de farratge: enclova, sanfaus (alfals), versim i beta-ràvec. Quan ja disposava de màquines, tenia devers set quarteres de sanfaus, un any en va fer 1.300 bales.

En entrar a sa Muntanyeta hi havia cinc vaques, el segon any en posà deu, i amb els anys passà a quinze. Van fer un bon boer i, quan ja menava unes quantes estàncies d'aquell rodol, acabà amb trenta-tres vaques. Amb el temps també llevà les cinc benes de cria, sempre travades o encollades, que li donaven més problemes que rendiment. En aquell terreny molt fluix, l'enclova vol brotar abans de ploure, quan comencen les mudances, el bestiar oví rasca amb la pota, treu la mota i mata tota l'enclova dins el rostoll.

Tot d'una s'enduia la llet en Valverde, però al cap d'un parell d'anys començà a fer formatge. Primer el venia a en Montañés, després a en Miquel "Vinyes" d'Alaior (La Payesa), i més endavant a en Mercadal, que li donà quatre pessetes més per quilo. Van arribar a fer 400 quilos de fogasses cada setmana. També li interessava per donar el serigot als porcs; van fer solls noves i tenia un verro faixat i un de blanc, i tot aquell rodol menava les truges al verro blanc. Es antics porcs negres, rebordonits, eren com eriçons.

FERRERS I ARTILUGIS

Generalment els pagesos de Favàritx ferraven les bísties i arranjaven les eines a ca els ferrers de la Clota o costa des Ferrers de Maó. Però en Toni, com mitja Menorca, mentre va tenir bens, duia les estisores de tondre i ganivets de matar porc a esmolar al ferrer Santiago Sintes de Sant Climent, que hi tenia la mà trencada.

Però encara va tenir relació amb un altre ferrer santclimenter, en Miquel Pons Femenías. En aquella època es segava el farratge verd amb la falç francesa. Li van dir que en Miquel havia enginyat una màquina molt més pràctica, i n'hi va fer una. Era molt lleugera, només tenia les vares, la roda, un engranatge i una falç (o pinta) allargada ran de terra que menava poc més d'un metre. Era semblant a la de segar blat, però sense caixa i assegut damunt el bastet. Va ser un bon avenç, prest hagué d'anar a segar as Tres Jurats, que hi estava un conco, a Sant Carles, Sant Miquel, Santa Magdalena, ses Penyes, es Pontarró i Cova de Dalt, ja fos per una quartera o un parell de pletes. Segons el fill del ferrer, n'arribà a muntar 187 d'aquestes màquines.

ROBA DE GRANOTA

Com ens han dit altres antics usuaris de la Síquia Reial, l'aigua feia "penya" perquè duia molta calç. L'havien de picar a les passadores amb una massa i una escarpra.
En canvi on les aigües estan mig estancades, com a les abeurades, l'aigua produeix un altre producte: la roba de granota, els filaments verds, com un pop, que podia fer dos dits en haver-hi poca aigua, quan n'hi abocaven creixia el doble, fins al punt que de vegades el bestiar quasi no podia beure. El ferro –relles o ferradures velles– que posaven dins les piques era per evitar la roba de granota, que no té res a veure amb l'amfibi que li dóna nom, si no és el color.

En Toni Carreras també va ser batle d'aigua. Una vegada en trobà un que de nits regava un dels horts de fruita des Banyul. La canal passava penjada en ço des seu, havia fet un forat dins la banqueta, que tapava –i en aquest cas, destapava– amb un còdol. Pel mes d'agost que s'emprava l'aigua es coneixia tot d'una. A la passadora de la carretera es veia la marca del pas de l'aigua, si no hi arribava volia dir que qualcú la prenia o hi havia un embós i l'aigua botava.

La darrera tanca que regava la Síquia Reial a ponent de la carretera de Fornells –molt més moderna que la Síquia– era de sa Muntanyeta, a l'altra banda passa a prop de l'ermita de Fàtima, cap a s'Estància des Banyul, Santa Marianna, s'Hort Nou i sa Boal Nova. En aquesta tanca de sa Muntanyeta hi havia un famós garrover, del que ara hi queda un retret, que era el punt de trobada dels llogarets propers, a ombra. A l'estiu, que no munyien gaire, els pagesos hi duien la llet que passava a recollir el "lechero". També es recorda que davall el garrover les madones es barataven les sabates, massa enfangades de terra per aquells viaranys, quan anaven a Maó.

FINAL DE TRAJECTE

Quan els senyors de sa Muntanyeta, Socorro Moysi i Manolo Hernández, van comprar Sant Miquel li van demanar si el volia menar, en Toni digué: sí, perquè si no me'l dóna me n'hauré d'anar. L'estància era massa petita per al matrimoni i cinc al·lots, just feia per pa i companatge. Després se n'anà en Pedro Ameller, de Sant Carles, que tenia les terres ben enmig, i també l'agafà. Arribà a menar sa Muntanyeta, Sant Miquel, Sant Carles i part de Santa Maria Magdalena.

Un vespre travessà el bestiar a les tanques de l'altre costat de la carretera, amb una vaca que feia tres mesos que havia fet el vedell. El matí va trobar la vaca devora les cases, havia fet un enderrossall i travessat la carretera. Van convenir que era millor donar aquell tros –set o vuit tanques– a s'Hort Nou i Santa Marianna, que eren de la mateixa propietat i ja es menaven junts.

El 1991 van deixar aquest lloc per anar a Morell. Va coincidir amb el temps que es va posar electricitat als llocs d'aquell rodol de Favàritx. Fins llavors només tenien un generador al boer, i no recorda si van dur un poc de llum al menjador i la cuina.