Dues al.lotes de Favàritx

FEINA
Llavors feien falta tots els braços per subsistir, i més en aquelles estàncies petites; els infants començaven ben prest a donar una mà. No es tractava només d'escurar –als vuit anys–, si feia falta dalt un tamboret per arribar als fogons.

Anaven a pasturar o menar les vaques, amb una barra per donar-les un toc a una banya si volien passar per on no tocava, també ajudaven a munyir, fer net el boer, donar-les menjar. Als nou o deu anys començaven a pitjar el fogasser, que acabava d'elaborar sa mare, però ben prest feien senceres les fogasses com sa mare i, segons els llocs, també son pare.

Una altra feina seva era encorralar els bens o aguantar-los per tondre. Segat el "sanfaus", quan encara no hi havia tractors ni remolcs, son pare aixecava les bales (rectangulars) que elles col·locaven una de través de l'altra, damunt l'ormeig de bístia. Collien i enfilaven els tomàtics de penjar.

ESCOLA
A partir dels sis anys (1964) van anar a l'escola de Tramuntana, on ara hi van els néts de na Mandi. De mestre sempre van tenir en Bartomeu Florit que –com recordaven les seves filles Victoria i Vicenta, en aquestes mateixes pàgines– hi exercí durant prop de vint anys, fins al 1979, quan arribà a la jubilació reglamentaria de 70 anys.

Recollien esclata-sangs o espàrrecs pel mestre a l'hora del pati. Quan mataven porc tothom l'hi duia un present: una traiga, una sobrassada blanca, un botifarró blanc i un de negre, un tros de xulla; de camot n'hi duien quan l'encetaven, així com qualque cantó de formatge, mantega, verdura, faves.

Anaven a escola pel Camí Reial, per enllaçar amb el que surt a sa Muntanyeta i seguia flanquejat de tamarells cap el pont del torrent i la carretera de Fornells, passaven els tres quilòmetres a peu en dies de fred i tramuntana. Un temps Coinga els donava un gotet de llet per berenar. Amb una bicicleta deixada feien carreres a la costa de sa Sella, una vegada van atropellar na Maruja de Mongofra.

Tant a l'arribada com a la sortida els feien cantar el "Cara al sol". Eren 52 o 53 al·lots de sis a catorze anys, i el mestre no donava l'abast, per açò els grossos feien llegir els petits. En canvi feia seure junts al·lots i al·lotes de dotze o tretze anys, encara que s'armava un valga'm déu. Així i tot alguns antics alumnes s'han casat entre ells.

JOCS I JUGUETES
Jugaven a la xaranga amb taps de Coinga, a botar a la corda o a mocador, que dos l'han d'agafar. A l'escola van "inventar" el futbol mixt d'al·lots i al·lotes, es al·lots mos deixaven unes cames fetes puré.

Na Celi era petita d'estatura però corria molt, es provava amb en Miquel de sa Muntanyeta i el guanyava. Quan amb na Tere i na Montse de Sant Miquel passaven per l'estància des Banyul els fills dels pagesos s'enfilaven a una figuera, tiraven figues i les deien el nom del porc, fins que na Celi n'envelà un d'ells i bicicleta dins la síquia d'abatzers. Ella era el líder del ranxet, si hi havia vaques dins una tanca deia: jo travessaré primer i si no me fan res voltros veniu darrera.

Una de les filles de Sant Miquel era molt menjadora, una vegada havia dinat d'un plat de cigrons amb ossos a ca seva i en arribar a Santa M. Magdalena se'n menjà un altre.

Sa mare de na Mandi criava molts galls d'indis, dos eren per la senyora de sa Mola –un per les monges del carrer des Negres– i tots els altres per ella. Molta gent de Maó hi anava per Nadal a comprar-ne, dia 23 de capvespre i 24 dematí mataven i plomaven 14 o 15 galls d'indis, arribaven a treure ses plomes de sa coa amb ses estenalles. Sa mare treia uns doblers que servien per comprar un poc de torró i els Reis de les filles.

En aquell temps els regals dels Reis, solien ser llapis, gomes, bolis, calcetins o una maleta. Na Mandi encara recorda la vegada que li van dur olles de jugar a cuinetes, o aquella altra que van deixar una muñeca perhom a les dues germanes, gràcies a que sa mare, durant tot un any, de Nadal a Nadal, va replegar els papers dels paquets de xocolati a la botiga per tenir els punts necessaris.

Na Celi feia les nines de qualque carabassa, de les esteses al sol dalt una paret, li foradava els ulls i la boca, i li donava aigua i menjar. Son pare tornava negre, ja que no es conformava amb una i després es podrien. Les pinyes de blat d'indi, amb la seva barba com a perruca de cabells llargs, també complien aquesta funció.

El banc de tallar llenya, amb un tros de manta vella, era el llit, i si a una assoll no hi havia porcs, la feien neta i era la seva caseta.

ANGUILES I MUSSOLS
A prop de les cases de Santa M. Magdalena, la Síquia Reial s'eixampla i està enfangada. A l'estiu na Celi, el seu germà i na Tere posaven una post per retenir l'aigua i "nedaven" a dintre, encara que l'aigua era gelada.

Dins el torrent hi havia anguiles, i prou grosses que estiraven els ànecs petits i les cries de les polles d'aigua, per menjar-se-les; en Pepe Panerer i un anglès de Torret (Sant Lluís) hi havien anat a pescar anguiles un parell de vegades i se n'enduien un saquet. També hi havia tortugues i serps d'aigua que just treien el cap petit i redonet damunt el torrent, així com "peixets panxuts" –que segons el botànic Pere Fraga podrien ser els Branchypus característics de les basses temporals.

Davall els feixos de "sanfaus" les serps de terra eren grises, te queien damunt s'esquena quan alçaves es feix. Si era grossa es plantava dreta i començava a xiular.
Collien pinyes i les posaven dins el forn perquè s'obrissin i torrar una mica els pinyons per menjar o posar oli damunt les rajoles vermelles i fer sucre cremada amb pinyons: els seus caramel·los. Dins la soca dels tamarells cada any hi criaven els mussols, se'ls miraven però no els tocaven, eren una monada, la primera vegada van girar els darreres i esquitxar la cara d'aquell suc calent.

VIVÈNCIES
No tenien electricitat, i un quinqué de petroli era un luxe. Anaven amb espelmes o un llum de carbur, imagina't un vespre de gener d'una bona tramuntana, una vaca que va de fer vedell, i amb un llum de carbur davall el boer. A mitjans anys seixanta son pare de na Mandi va fer un tretze amb una travessa de futbol, van comprar un televisor amb bateria, el primer del pla de Favàritx. Els veïns hi anaven a veure-la.

Solia passar un pescador que duia rajada o llisses de s'Albufera, feien barata amb sobrassada, formatge o pa fresc. La roba era qüestió d'en Basilio, que duia un mocador de llista, però la modista era na Margarita de Son Cardona: feia o desfeia vestits, girava o tenyia abrics, i si sa fieta donava una estirada afegia un parvalà al vestit.

El dissabte de Nadal, havent munyit i fet les fogasses, s'ajuntaven a Sant Miquel, amb els de Santa M. Magdalena, sa Mola i sa Muntanyeta. Duien menjar i quan havien sopat el homes jugaven a truc i els petits a la mona o la brisca.

Va ser una infància de molta feina, i no tenien res, però a la seva manera eren felices. El 1972 la família de na Mandi s'instal·là a Morell –sense deixar de menar sa Mola– i la de na Celi se n'anà a Son Seguí –per Torralba–, per elles va ser dur el trencament. Els al·lots de Sant Miquel o es Tres Jurats de vegades anaven a Morell en bicicleta fent un esclató, però per na Celi era massa enfora. De cop va perdre les amigues i tot el petit món en el que havia crescut.