Sa Mola

Pels anys cinquanta figurava a nom de Mariana de Febrer i Cheli, i li corresponien vuit hores setmanals d'aigua de la Síquia, del divendres a les nou de la nit a les cinc del dissabte dematí.

Igualment regava del torrent des Pontarró, amb l'aigua sobrera de ses Coves de Dalt i de Baix, que també se'n servien. Tenia una bassada dins el torrent, a mitges amb es Tres Jurats, encara que hi havien d'estar a l'aguait, ja que els horts des Pontarró tancaven el torrent i regaven per abeuró (inundació), amb una gran quantitat d'aigua que passava d'un hort a l'altre. El darrer l'amollava i ho envaïa tot torrent avall, l'empenta no hi havia cap síquia que la pogués entomar.

Llorenç Vidal

En Llorenç Vidal Gomila (1930) ha fet sa vida a Favàritx. De petit freqüentava els concos, que menaven els horts des Banyul. Son pare, Llorenç Vidal Cardona (1896), era paredador i constructor amb pedra seca; amb ell hi treballaven els fills Joan, Antoni, Llorenç i Josep, i uns quants homes més, que pels anys quaranta guanyaven 12 pessetes diàries. Feien molta feina dins Favàritx: a sa Torre Blanca, Mongofra, un pont de còdol a Biniarroga, l'empedrat del torrent des Banyul. Passaven bona part de l'estiu dins el prat de sa Boval, quan estava més eixut. A sa Boval Nova van fer una canal que permetia aprofitar l'aigua de la Síquia Reial per regar tots els plans fins la mitgera de sa Boval Vella.

En Llorenç (fill) va estar llogat amb l'amo en Tòfol de na Vermella fins l'hora del servei militar. Més envant va menar Binissarmenya -quan el deixà el seu sogre-, dos anys de fadrí i dos de casat. Es casà el 1956 amb Antònia Capó, natural de Morella Nou. Després tornà a Favàritx, per menar sa Mola durant 24 anys, de 1958 a 1982. En entrar a sa Mola tenien una filla de pocs mesos, na Mandi, i allà hi naixeria na Tònia.

Vendre a sa plaça

Els primers anys, fins al 1964 o 65, en Llorenç sembrava estivada: síndries, melons,... i fotia s'estiu de cavar. La seva sogra (Antònia) tenia el Verger de les Índies i un quiosc a "sa Plaça" de Maó, i li venia tota la producció. A la primeria de juliol començava a anar cada dia al mercat del Claustre de Carme. S'aixecava a les 4'30 i partia amb un d'aquells cotxes vells comprats a can Mevis de ses Olles. Els dissabtes feia dos viatges; el temps que anava i venia sa dona acabava de collir i replegar verdura per fer un altre viatge.

Entre les provisions que duia als senyors del lloc, hi havia cinc litres de llet el dimarts i cinc el divendres, que després van passar al dissabte. La llet dels dimarts havia de ser "pagadora" –li havia de pagar el senyor–, encara que no li cobrà mai. Cada any també els duia créixens, una planta que creix al torrent i és molt bona dins l'amanida.

La senyora era Mariana de Febrer, per bé que feien els tractes amb el seu marit, i quan morí aquest, amb el seu fill Antoni Victory, que ho entenia i s'hi podia rallar, si hi anava un comprador de bestiar ell se n'anava, no es posava amb res. Al principi tenia de tracte que del guano del blat en pagava dues parts el senyor i una en Llorenç. Al cap de pocs anys van viure el mateix procés que la resta de llocs, van retre el blat per posar més vaques i fer un boer nou. Llavors sembraven estivada, ordi i menjar pel bestiar.

Fins damunt 1972, a més de sa Mola, també menà s'Hort de Biniarroga –del mateix senyor– que abans era d'arbres fruiters i el menava un hortolà; el darrer va ser en Xua. Hi havia caseta, boeret i aljub. En Llorenç ja el dedicava a cultius de terra seca i hi engreixava qualque vedell per carn. Els deu anys darrers, deixà s'Hort de Biniarroga i van ajuntar sa Mola i Morell, també del mateix senyor. Llavors van viure a les cases de Morell, que reunien millors condicions.

Aigua i foc

Els primers anys davallava molta aigua de s'ullal de Santa Catalina al seu pas per sa Mola, però els darrers havia perdut cabdal. Diferents llocs de la part alta havien fet pous.

La Síquia sortia de sa Cova de Baix i entrava a sa Mola per la mitgera de Santa Maria Magdalena. A la tanca on entra la Síquia, encara hi ha un canyar que per temps era un hort. Aquesta primera tanca és alterosa, i la Síquia fonda. Per pujar l'aigua a nivell de l'hort, hi havia una bassada. Quan arribava el seu torn, perdia un quart o vint minuts omplint-la. Aigua que no recuperava, ja que en acabar el seu torn, havia d'aixecar la comporta. Aquella aigua formava part de les "caigudes" que aprofitava sa Boval Nova.

El següent usuari de la Síquia era es Tres Jurats, que només regava una tanca i una pleta. Més envant l'amo en Jaume, des Tres Jurats, va fer la bassa que hi ha davant el camí d'entrada a Sant Miquel. Entre ell i en Llorenç es van arranjar, de manera que aquest no hagués de regar de nits de la Síquia, a canvi que en Jaume li cedís aigua del torrent.

Boni sempre, en Llorenç tenia un al·lot que l'ajudava: en Batalla, en Lagarto, en Xama, un fill del sabater de davall Sa Plaça, i en Jaume, un home un poc estrany; a les voltes amollava la bicicleta a la vorera, anava a mirar si venia cap camió i tornava a cercar la bicicleta.

El missatge d'un lloc veí eixermava el camí de Sant Miquel i Sta. M. Magdalena, per guanyar temps hi va calar foc, però li va botar dins el coster. Va cremar tot el rostoll d'enclova fins el torrent, dins l'hort de sa Mola no hi quedà cap arbre de fruita.

Bestiar boví

Fins als anys seixanta, la gran "riquesa" del camp de Menorca era el blat, i els pagesos es dedicaven de ple al cultiu dels cereals. Tenien d'un parell a mitja dotzena de vaques, però no hi dedicaven gaires atencions. A Capifort els veïns cada any anaven a "alçar" vaques magres per veure si arribaven al temps de la pastura. A l'estiu menjaven palla i figuera de moro, qualcuna feia es qüecs.

Dins el Pla de Favàritx, amb l'aigua de la Síquia sembraven alfals i versim, i les vaques passaven l'estiu molt millor. En canvi es pagesos érem molt màrtirs, ni els diumenges se'n podien anar, havien de dur una carretada de versim a les vaques.

Les races més habituals eren, la "reineta", amb l'esquena blanca; la "negra", tota d'aquest color; la "virada", amb la pell d'un esquitxat ben igual que un tigre, era botadora i duia poca llet, però era molt vividora; i la "vermella", que encara no tenia una morfologia tan acurada com actualment, feia un vedell gros que li costava aixecar-se i mamar tot sol.
Quan en Llorenç Vidal arribà a sa Mola van fer catorze quilos de formatge a la setmana, munyia dues vaques: una "de record" (que tenia un vedell tardà) i una de virada. Quan també es va fer càrrec de Morell tenia catorze vaques a sa Mola.

En Verde tenia el punt de recollida de la llet al cap del camí de Sant Miquel. Allà hi duien les gerres els pagesos del lloc des Pontarró fins el cap del camí del mateix nom. Més endavant deixà la llet i comprà formatge. Passava els dilluns per allà mateix, i el pesava amb una romana, fent moltes pesadetes i algun tripijoc. Entre els anys 1965 i 70, en Valverde va posar una fabriqueta de formatge en porcions a la carretera de Sant Lluís, davant el camp del Menorca, que al final va absorbir en Montañés, de sa Formatgera.

Singladura final

El 2008 vaig dedicar cinc capítols d'aquesta secció a "Una nissaga marinera, quatre capitans", inspirada en bona mesura per n'Antoni Sintes, el darrer membre d'aquesta nissaga, que ens acaba de deixar als 95 anys. El precursor va ser Joan Sintes Portella (Sant Lluís 1875) i tingué continuïtat en el seu fill Joan Sintes Adrover i els nebots Joan i Antoni Sintes Sintes. Servaré un bon record de les nostres converses i de les visites a la seva residència del Putxet (Barcelona). Ha fondejat definitivament a Sant Lluís, on descansa en pau.