Pau Faner17/01/11 0:00
TW
0

Jo vivia aquí darrera, a sa Fonda Faner i a la casa del costat. Els matins anava a cercar un covo de pa al forn de can Jordi. Els migdies anava a dur cafès de l'Aurora. Els vespres anava en bicicleta a la casa del carrer de Santa Bàrbara, on hi havia un llum dalt un pal d'electricitat que gairebé plorava llàgrimes de soledat. Mon pare feia de cuiner a sa Fonda. Els migdies, en haver acabat de servir el dinar, venia al Casino a fer la manilla amb els vells. Quan no venia al Casino anava a l'hort de Santa Bàrbara a sembrar patates, cebes, alls i tomàtigues. Era un home alt i prim, de cabell vermellós, que havia patit molt. Va envellir prematurament i encara venia al Casino, a fer la manilla. Quan jo me n'anava a estudiar venia a donar-li una besada per dir-li adéu, i veia una llàgrima que pugnava per guaitar-li a la pupil·la emocionada. Va morir una nit de setembre de 1971. No va arribar a saber mai que allò que deia jo, que volia ser escriptor, era alguna cosa més que una fantasia d'adolescent. Per Nadal del 71 vaig escriure Na Maria, un conte dels que avui s'han llegit aquí. Va ser el meu primer conte. El vaig dedicar a l'àvia de sa Fonda, que era una dona poderosa i plena de coratge. Record que el vaig enviar a un concurs i ni tan sols el van esmentar. El gener del 72 en Francesc de B. Moll em va escriure i em va dir que publicarien el meu llibre, Contes menorquins, on a darrera hora hi vaig incloure Na Maria per completar el nombre de pàgines que demanava el concurs. Quan es va saber la notícia, Na Maria va sortir de davall algun munt misteriós i el van publicar.

Gran part de la meva trajectòria ha estat així. He guanyat molts de premis als quals abans havia apuntat amb altres obres, tot i que també n'he guanyat a la primera, i el balanç és molt vistós. Si no tenia premi la gent me deia: "Fa estona que no escrius" I jo solia contestar: "Sí, només he publicat quatre llibres enguany" Altres em deien: "Jo es català em sap greu però no l'entenc". I m'ho deien en català. D'altres asseguraven que als meus llibres només passaven coses rares. Jo pensava vegades en el que va dir en Joan Miró, que Catalunya no era un país avantguardista (no sé si va dir res de les Illes Balears). Un dia vaig aprendre que la rivalitat entre els castellans i els catalans és ben real. Ho vaig aprendre tard i pel meu compte, com gairebé totes les coses que he après. Si va a dir ver, aquesta és la primera vegada que he pujat dalt aquest venerable escenari des Casino. De petit veia les pel·lícules d'en Xarlot a primera fila, per una pesseta "rubia" a la sessió matinal del diumenge. Un fosquet hi vaig veure circ i tot. Van pujar una dona que se subjectava només amb els omòplats amb una corda i una politja. Quan va ser dalt va començar a fer equilibris amb els altres equilibristes. Eren tres homes qui estiraven la corda i se sentien les alenades i gairebé els renecs. Si aquella dona hagués caigut s'hauria matat davant els ulls astorats de l'auditori. El circ, el poble, l'espectacle de la vida i la mort; devia ser 1956 o 57, ja ha plogut molt, i tanmateix avui els meus companys escriptors em fan l'honor de llegir en públic algunes de les meves narracions, aquí a pocs metres del passat i de la nostàlgia; això m'indica que d'alguna manera els companys m'estimen. L'amor és una cosa molt grossa, si és de veritat –d'altra manera no pot ser— i jo no seré capaç d'agrair mai prou als meus companys aquesta generosa demostració d'amor. I al Casino 17 de gener, que sempre m'ha obert les seves portes, tampoc. El Casino que donava cabuda a mon pare, que me l'ha donada a jo, que ens l'ha donada als escriptors generosos que avui s'han manifestat amb jo. A tots us vull desitjar el millor. Voldria que cadascun dels aquí presents fos capaç d'aconseguir en la vida allò que realment mereix, i que els escriptors que m'acompanyen arribessin als cims més alts i quedessin plens de satisfacció. Encara no me n'he anat mai de Ciutadella; quan me'n vagi hi deixaré moltes pàgines escrites, molts de records, moltes fantasies. Com solen dir-ne; no em cerqueu en la vida ni en les festes i batibulls; cerqueu-me en les meves obres.

–––––––
Nota: Parlament de l'autor, a l'acte d'homenatge que li va retre Acció Cultural.