2011: Societat en evolució

Passar la mirada per sobre allò que ha ocorregut i intentar projectar idees sobre allò que passarà, així mateix, comporta una certa consciència de l'evolució que s'està produint en la nostra societat. Una mirada una mica més panoràmica, una mica més àmplia, convida a la reflexió sobre els moviments de fons que s'hi van produint, i en els quals, encara que de vegades ens sembli mentida, no només podem incidir, sinó que tenim l'obligació –moral i pràctica- d'incidir-hi.

Una de les qüestions que seran objecte de polèmica, previsiblement, serà la reculada en l'edat de jubilació. Les persones actualment actives en l'àmbit laboral ens jubilarem cada vegada més tard. Es tracta d'una conseqüència lògica de l'allargament de la vida (un factor que fins i tot els sindicats deuen valorar positivament). Per tant, resultarà insostenible que un percentatge cada vegada més reduït de persones de menys de seixanta-cinc anys (per dir alguna cosa) mantenguin un percentatge cada vegada més elevat de persones que en tendran més. La qüestió resulta d'allò més matemàtic, i, per tant, insoluble per als que voldrien mantenir invariable l'edat de jubilació. Aquí es tractaria d'aplicar-hi imaginació, a través d'una geografia laboral variable pel que fa a la jubilació. No és el mateix treballar en una mina, o a la construcció, que fer-ho a una oficina. No és igual atendre un públic nombrós que treballar amb uns pocs companys de feina. Etcètera. Per aplicar aquesta geografia variable, hauria de canviar la mentalitat, l'objecte i la funció dels sindicats. Haurien de deixar de ser tan conservadors i modernitzar-se, tot adaptant-se a les necessitats actuals. Per poder defensar els drets dels treballadors, que teòricament és la seua funció.

Així mateix, cada vegada se'ns farà més evident que les solucions als problemes econòmics que patim són globals, no ja baleàriques, ni tan sols europees. Els sotracs que pateix l'economia tenen avui dia una dimensió mundial, i un estossec a un lloc determinat pot portar conseqüències per tot arreu. Aquest factor fa imprescindible un altre canvi de mentalitat, de grans dimensions: el d'aquells que encara somien en Arcàdies felices, al marge del capitalisme i del mercat. El millor que podem fer avui dia perquè tothom visqui cada vegada més bé és fer que el sistema global funcioni de la manera més adequada. Els intents de substituir-lo, de retornar a velles idees col·lectivistes, o de passar-lo per un cert sedàs roussonià són d'allò més absurd, i no fan més que retardar les solucions que podrien ser útils per a la gent. Per avançar en la bona direcció, existeix entre nosaltres una necessitat peremptòria, urgent: que l'esquerra deixi de ser tan brutalment conservadora i comenci a generar actituds mínimament progressistes. A tota Europa es requereix una renovació profunda de les idees, els plantejaments i els discursos de l'esquerra. Si no, tampoc no farà la funció que se li suposa.

Descendint al nivell local, es requeriria que, a les Illes Balears, fóssim capaços de llegir els nous signes de l'evolució de la societat, de la cultura i de l'economia. I que treballàssim conscientment per posar el rellotge polític en hora. Ja no vivim l'etapa del vell caciquisme, ni de l'ocàs de la societat tradicional, ni d'un món dividit en blanc o negre, sinó que feim part d'una societat que és capaç de tenir un vint per cent d'aturats, mentre ciutadans nostres electrifiquen tot el sud de Mèxic, que manté bosses de pobresa al seu interior, mentre pròcers locals fan créixer les economies caribenyes o que no ha sabut construir encara un model educatiu propi mentre tot Europa ens veu com un laboratori magnífic per entendre el que serà la futura ciutadania europea. Ja sé que ajustar rellotges socials no és tan fàcil, però esdevé del tot impossible si no s'hi pensa, i si hom no s'ho proposa.