Josep Portella13/12/10 0:00
TW
0

Fa uns dies vaig anar a cercar cames seques a un lloc on no havia estat mai abans. Enguany ha estat bo d'esclata-sangs, però justet en cames seques. No sabem si la temporada ens donarà segones oportunitats. Desorientat en un espès alzinar, vaig trobar un altre cercador. Jo no el coneixia, però ell a mi sí. No em coneixia per jo mateix, sinó per mon pare: em coneixia com a fill d'en Demetrio. Quan som al·lots, quan som joves, i fins molt de temps endavant, les persones som conegudes com a fills de... és així en les comunitats humanes petites com és la nostra. Són els nostres pares qui donen referència nostra a la majoria. A mesura que ens feim adults anem imposant la nostra pròpia presència en cercles cada cop majors. Això no obstant, sempre hi ha persones que només tindran una referència nostra a través dels nostres pares. En nosaltres els veuran a ells.

Ell em va demanar com estava en Demetrio. No sabia que ens va deixar fa un any i mig. Malgrat que som una societat petita, en ocasions els circuits d'informació no arriben a tothom. Li ho vaig dir, vaig notar que se sorprenia, i em va dir el que em diu tothom: era un homo fort. Efectivament, mon pare era un home fort. Tenia força física i tenia força de voluntat. A tota aquella generació que es van formar en la primera postguerra els va créixer una força de voluntat a base de passar pena, a base de passar fam. Ens vam acomiadar, i jo vaig seguir cercant bolets entre alzines fortes com mon pare. Per un moment, aquell bosc d'alzines em semblava el país dels nostres avantpassats. Al cap de dos dies vaig ser a la inauguració de l'exposició de Cosme Sans. Els seus dibuixos a llapis tenen un element essencial: els arbres, principalment els ullastres i les alzines. Ell va fer referència a un dibuix especial, extraordinari perquè era el més gran que havia fet mai, i extraordinari perquè era una recreació de l'alzina de l'Alqueria Blanca, que fa uns mesos va perdre una branca. Es creu que ja té set-cents anys. Si és així, l'alzina devia néixer cap allà el 1300. Açò és una eternitat. L'alzina devia néixer quan encara no s'havia fundat el poble d'Alaior i haurà crescut a mesura que creixia el poble. Açò és una eternitat.

M'agradaria anar-la a veure, poder-la tocar per saber com és un ésser viu que fa set-cents anys que és al mateix lloc. Avui pens en aquesta alzina set vegades centenària, tan forta com ho va ser mon pare.