Morir habemos

Ben segur que el metge Anton Soler me disculparà per haver-li manllevat aquest titular que encapçala un dels excel·lents articles d'opinió amb què, cada mes, ens té acostumats en una revista local. Hi ha que entendre el mencionat article en el context de la passada festa de Tots Sants, tot i que el seu contingut és aplicable a qualsevol època de l'any i etapa de la mateixa vida, encara que es fa més visible quan un afegeix de forma irremediable anys dins el sarrió. Entenc que ara no hi treu gens ni mica parlar d'aquestes coses i més quan estem enfilant cap els dies més importants del cicle nadalenc, en el que precisament el món cristià reviurà el naixement del fill de Déu. Però no m'ho puc treure del cap, sobretot després de que el metge ens hagi recordat que els humans tenim el privilegi, a diferència de la resta d'éssers vius, de saber que la nostra existència és temporal, finita i que, per tant, hem de morir. Tot m'ha vingut a la memòria per una d'aquelles històries d'en primer que, açò sí, il·lustra de forma macabra les paraules de Soler. A Sant Lluís, a una casa del carrer Lannion hi vivia abans de la Guerra na Nina Conia, una velleta fadrina que, més tost, es va pendre la seva finitud d'una forma massa seriosa: en el soterrani de ca seva hi tenia una caixa de mort, esperant el moment de partir cap a l'altra vida.