El nom d'aquesta estància deriva clarament de la serralada que té per ponent, amb la cota de 118 metres del Puig Menor, on hi ha una fita geodèsica, i que majorment està dins el lloc del mateix nom, ja dins el terme d'Alaior. Una vessant d'aquesta serralada forma part de ses Penyes, que té mitgeres amb el lloc des Puig Menor, amb na Vermella, de dalt fins baix per llevant, amb Egipte al nord i amb sa Cova de Baix pel sud. Ses Penyes també inclou un nucli de tres tanques aïllades devora la carretera de Fornells, just al marge esquerre de l'entrada del camí des Pontarró.
Pels anys cinquanta era propietat dels hereus de Joan Mesa Vinent, i de fet els pagesos que he consultat passaven comptes amb les senyores Tuní i Paulina Mesa.
Ses Penyes només disposava de l'aigua de la Síquia Reial els diumenges durant quatre hores i mitja, de 5 del capvespre a 9.30 de la nit. També tenien la Font de na Corbata, cap a Egipte, dins la tramuntana de les cases, que no passava de ser un verinal en el que havien disposat un petit dipòsit per arreplegar un poc d'aigua pel bestiar, de vegades hi havien regat un mica.
Els Ametller
Quan en Josep Ametller i na Maria Capó es van casar, van agafar l'estància de ses Penyes, que van menar durant 46 anys, fins que es van retirar. Un fill d'aquest matrimoni, Llorenç Ametller Capó, nascut a ses Penyes, va entrar de pagès al lloc de Binifabini pocs mesos abans de casar-se. Quan son pare es va retirar de ses Penyes, hi quedà un germà d'aquest, de nom Pepe, durant quatre anys. Després hi entrà el fill dels primers, en Llorenç, i la seva dona na Margarita Pelegrí, que el van menar durant uns disset anys, aproximadament entre 1956 i 1973. O sigui que entre el tres Ametller van menar ses Penyes durant seixanta-set anys.
En Llorenç i na Margalida van tenir tres fills i tres filles, n'he parlat amb en Joan, que és el quart de la descendència. Durant un temps aquest anà a l'escola de Favàritx, però molt prest passà a la de Binixems que els venia més de pas.
Les cases, aixecades dalt un costeret, eren fetes de pedra i morter i de marès. Hi havia forn de pa, en canvi no hi havia casat de senyor. Avui en dia estan molt canviades. Anaven a moldre a Alaior, a la farinera que hi havia dalt el carrer estret de devora Cal Bon Jesús, fins que els darrers anys van deixar de sembrar blat.
Ses Penyes tenia una era i un eró quadrat i llaurava el sementer amb dues colles i mitja o tres, en conseqüència tenien tres o quatre missatges d'estona. En Joan Ametller recorda en Pere "Rambetes", que posteriorment va ser saig d'Alaior i morí d'un accident al pont de Son Cardona. Amb el pas del temps van comprar tractor i prescindir dels missatges, com boni pertot arreu. En Bep Ametller al principi tenia deu o dotze vaques, al final van fer un boer nou i arribà a les vint-i-dues.
Les feines de ferrer les duien a en Damià i en Pepe, que tenien la ferreria pujant cap a la Clota a l'esquerra; no eren germans, treballaven junts com a socis. Al costat hi havia en Laureano que treballava la llenya, i un poc més amunt l'arader en Paco Gomila, un altre ofici molt lligat a les feines i eines del camp.
Regaven un tros petit dins un pla a prop de la mitgera amb sa Cova de Baix, i tenien poques hores d'aigua de la Síquia Reial, que no passava dins ses Penyes, havien de botar la mitgera amb na Vermella, i girar l'aigua cap a ca seva, en acabar el torn la tornaven girar i tapar amb argila.
Duien l'aigua per beure amb gerres de la font de sa Cova de Baix. Tenien un hort de fruita a prop de les cases, però pel que tenia fama ses Penyes era pels melons i síndries de terra seca, disposaven d'un quiosc a sa Plaça, que més envant van ser dos, on en Llorenç i la filla gran venien productes seus i d'altres hortolans. Més endavant van sembrar una altra casta de melons, regats amb l'aigua de la Síquia.
En Joan Ametller recorda un home que hi anava a fer net les diferents síquies i torrents de dins ses Penyes. Ara el coneixerem.
Fer net síquia i torrents
La Síquia Reial s'havia de eixermar i fer net cada any, abans de començar la temporada de rec. L'especialista més reconegut en aquesta feina és en Miquel Gomila Pons, nascut l'any 1921, amb qui he pogut mantenir una conversa.
La seva relació amb Favàritx s'inicià quan tenia uns divuit anys, que anà llogat un any a l'estància de Sant Carles, amb l'amo en Joan Villalonga i sa dona, que sortien des Mercadal i estaven un poc emparentats amb la seva família.
A més de fer net el llit de síquies i torrents, ha fet tones de llenya a la marina, que era emprada a les cuines de ferro "econòmiques" de les cases, fins l'arribada dels fogonets Primus. La rama l'utilitzaven els forns de pa i també en va fer pels germans Mevis i Alberto "Pic", del forn de calç de Binifabini, que encara funcionava. També va sembrar arbres als horts de cala en Porter i van fer les escombres de les Cases des Pescadors, de Maó, fa una quarantena d'anys, com ens recordava en Mando Capó, rallant de mariscadors i pescadors. Els darrers anys anà de màquines de batre amb en Nito de Biniaixa, i finalment completà la vida laboral a l'estància de Son Tudurí, entre Maó i es Castell.
Però tornant al tema de les síquies i torrents, ho he fet net casi tot per allà baix bastants anys, torrents des Pontarró, sa Boval, pel camí des Grau, Llimpa, pous i moltes síquies. D'eines per eixermar i fer net, empraven càvec, guitzoll, falç (si hi havia herba), pala i tiràs.
De vegades, feien net la Síquia Reial molt primerenc, començaven pel febrer si era un any sec, que havien de regar més prest, i quan venia més endavant ho havien de repassar perquè hi havia brutícia d'estiu. Altres anys començaven més endavant. Els torrents els podien fer net més cap a l'estiu, depenia del temps i de les hores necessàries.
Més avall de l'ullal de Santa Catalina, que el torrent és fondo i es transforma en la Síquia, tiraven la terra cap a la falda amb la pala o el tiràs. Normalment no hi havia pedreny, si no és que un porc o una vaca hagués anat a pasturar ran d'una paret i hagués fet caure còdols. De tan en tan, no cada any, picava amb un martell sa porqueria que feia s'aigo, la calç que s'aferrava a les vores.
On més costava de conservar la Síquia era pels plans de baix de na Vermella, que està suspesa damunt una banqueta per mantenir el nivell de l'aigua, o als trams que la canal era més fonda, com per sa Mola.
De primeres, en Miquel anava a Favàritx en bicicleta, se'n duia el dinar aguiat i hi feia el dia, més endavant comprà una moto. Generalment hi anava amb un altre home o dos, com els maonesos Ataulfo o s'Espífol –que trobarem per Sant Miquel– o un d'Alaior. Un any va fer la campanya d'un parell de mesos amb un parell que venien de Màlaga.
La neteja de la Síquia la pagaven els senyors en proporció a les hores de rec de la mateixa, a tant el metre lineal, fins que totes ses fonts van quedar en sec per allà baix. Aquesta era una feina que, segons en Miquel, no podien guanyar molt, sobretot perquè hi havia una competència de por. Una vegada a Egipte havien de plantar un tros per sembrar un hort, si van demanar a tres el metro de terra a traginar, un d'Alaior s'oferí a meitat de preu. Una altra vegada havien d'agafar el torrent d'una estància a preu fet, però si ells havien demanat un duro, en Joan "Salpruig" –que feia net el torrent del Pont Modorro– ho va fer per tres pessetes: de nits feia feina al Pont Modorro i de dia a l'estància.
El testimoni d'en Miquel Gomila, un poc sorprès pel meu interès per aquest treball tan imprescindible, i feixuc com una altra feina, ens deixa un regust agredolç, i no només per no disposar d'una fotografia seva. Des de l'atalaia dels seus 89 anys, afirma que li va anar malament perquè vaig tenir feina sempre. Creu que si no hagués estat així tal vegada s'hauria dedicat a altres coses i tindria una jubilació millor.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.