Ningú sense llar: 10 propostes

1. Drets. Promoure l'aplicació efectiva de l'article 47 de la Constitució. El deure de les administracions autonòmica i local de proveir allotjament d'emergència, s'ha d'incloure en la legislació bàsica estatal de règim local, per tal que els ciutadans puguin exigir-ne l'establiment allà on no n'hi ha.

2. Política social. Les administracions han d'adoptar un enfocament global per integrar les polítiques socials (habitatge, salut, treball, educació) en la lluita contra el sensellarisme, i han de treballar més coordinades. L'enfocament s'ha de centrar en el reconeixement i la cobertura de drets ciutadans, més que no en l'ajuda a col·lectius i persones concretes.

3. Prevenció. S'ha de proveir un nombre suficient d'habitatges de lloguer a un preu assequible. Ajuda directa per garantir el manteniment del lloguer. Serveis preventius d'assessorament i sistemes efectius de rescat per impagament de les hipoteques. Més comunicació entre jutjats i serveis socials. Detecció precoç i actuació preventiva coordinada davant situacions d'especial vulnerabilitat.

4. Ocupació. Cal desenvolupar una política integral d'inserció laboral que atengui les peculiaritats i necessitats de les persones sense llar. Reforç dels serveis d'acompanyament, inclusió de les PSH entre els col·lectius d'especial necessitat, promoció de la contratació d'aquestes persones en projectes de les corporacions locals.

5. Models d'allotjament. Ampliació i diversificació dels allotjaments per a les PSH, amb un plantejament gradual: allotjament d'emergència, allotjament temporal, habitatges tutelats de llarga estada, habitatges independents de llarga estada o estables.

6. Qualitat. Consolidació d'un sistema de seguiment que garanteixi que els recursos per a les PSH compleixen la llei en matèria de massificació, privacitat, intimitat, gènere, seguretat i higiene, en base a uns indicadors homologats de qualitat.

7. Relació – afecte. Els allotjaments per a PSH no poden ser només un espai físic a cobert. Cal millorar la intervenció psicoeducativa de les persones acollides, perquè treballin de manera personal i col·lectiva aquesta dimensió, bàsica per a la convivència social, que els ha de capacitar per anar millorant la seva capacitat d'inserció social i autonomia.

8. Participació. Les persones sense llar no són "objectes" d'atenció, sinó subjectes, protagonistes d'un procés. S'han de generar les estructures necessàries que possibilitin la seva participació activa en la gestió dels recursos que els acullen, en l'aplicació dels programes en què participen, i en els fòrums de participació social.

9. Gènere. Les dones sense llar són més invisibles que els homes, ja que no sempre acudeixen als allotjaments alternatius, sinó que recorren preferentment a cases d'amics o familiars. S'ha d'incorporar l'enfocament de gènere en les polítiques dirigides a les PSH, introduint noves formes específiques que permetin intervenir amb les dones sense llar, i evitar que la seva invisibilitat es converteixi en desatenció.

10. Coordinació i xarxes. Tots els actors implicats —provisors de serveis, beneficiaris, poders públics— han de participar en l'elaboració de les polítiques de lluita contra el sensellarisme. Elaboració d'un mapa de recursos i serveis. Integració de tots els recursos d'emergència d'un mateix territori. Creació de mecanismes de coordinació real amb altres xarxes no específiques que, de fet, treballen amb les PSH: serveis de salut, salut mental, drogodependències, inserció laboral, educació d'adults, etc.
Perquè el sensellarisme es pot i s'ha d'eradicar, no únicament gestionar.

______

(*) Centro de Día Luz Casanova, Red Acoge, Fundación San Martín de Porres, Provivienda, Asociación Realidades, Fundación Rais – Red de apoyo a la integración sociolaboral.