Les autopistes i el segrest de la democràcia

I és que tants anys de bonança econòmica han provocat efectes que ara passen factura. I ho fan amb nombres vermells. El model de "benestar" basat en el consum desaforat, acaba implantant uns valors que debiliten i trenquen seriosament les societats.

La disposició de capricis de tota casta ha fomentat una ciutadania molt orientada a l'egoisme. Una massa d'individus aïllats que lluiten per anar acumulant coses i que agafen la tendència de reclamar cada vegada més drets però cada cop manco deures. És un model que només es pot mantenir amb aquest creixement econòmic constant que alguns encara reclamen, i sempre a costa d'anar consumint el planeta i incrementar les diferencies entre rics i pobres.

Així, la gent s'ha acostumat a demanar totes les solucions a l'administració pública. La culpa sempre es trasllada als polítics que governen. En aquesta lògica, per exemple, tothom evadeix els impostos que pot, però després demana serveis de primera.

L'egoisme individual fa també que molta gent no s'assabenti amb fonament del que passa a la societat. Un aspecte que alguns partits utilitzen per receptar solucions etèries, com els que proposen canviar el PTI per frenar la crisi (com ho faran a la resta del món, on no tenen PTI a qui carregar les culpes?).

Però el deslligam dels ciutadans amb els aspectes públics s'aprofita especialment per part d'algunes organitzacions econòmiques poderoses. Fa uns mesos, Federico Mayor Zaragoza, que fora Director General de la UNESCO, recordava en una memorable conferencia al Teatre Principal la paradoxa en la utilització dels fons públics.

Deia que sempre havien fracassat els intents d'aconseguir diners per combatre la pobresa al món. Els governs al·legaven la impossibilitat de treure tant esforç econòmic. Però quan els bancs van demanar doblers públics davant la crisi, en poques setmanes en van sortir molt més dels que mai havia demanat la UNESCO.

Coses similars s'estan veient recentment. Com els fons especials que el govern espanyol ha decidit habilitar per ajudar les companyies concessionàries de les autopistes. No han tingut els ingressos que havien previst i ho resoldran amb centenars de milions d'euros públics que afloren en el marc d'uns pressupostos austers, amb importants retalls socials.

Molta gent tampoc entén coses que passen a nivell autonòmic. Dins l'Administració -tothom ho sap- és molt lent qualsevol tràmit, i quasi impossible habilitar més dotacions quan s'ha esgotat la partida prevista. Ja no en parlem en temps de crisi. A totes les conselleries manco a Obres Públiques. Amb el dic de Son Blanc, les desenes de milions d'euros de més que està costant l'obra, no troben dificultat per anar brollant.

I és que la globalització del funcionament econòmic ha agafat molta gent amb el peu canviat. Sobretot als governs, que veuen com les grans corporacions econòmiques tenen molt més poder que els representants elegits per votació, i els acaben condicionant, de bon grat o per la força. Un efecte pervers que s'incrementa quan la gent del carrer no fa cap seguiment del què passa a les institucions públiques.

Davant aquesta situació, es fa cada vegada més necessari vertebrar la societat, recuperar el sentit real de ciutadania i començar a contemplar també les necessitats comunes, a més de les individuals. Sumar esforços petits per convertir-los en forces importants.

A Menorca hi ha una bona xarxa d'entitats sense ànim de lucre que treballen decididament per als interessos generals i que es troben necessitades de més participació activa. Són canals molt adequats per recuperar aquest pols ciutadà que cal fer bategar amb més força. Organitzacions que treballen cada vegada més en xarxa, compartint necessitats i coneixements, a les quals cal exigir arguments i propostes per fer possible això que alguns sociòlegs anomenen la capacitat social de reflexió.

De la crisi econòmica hauria de sortir un model més raonable del què hem tingut fins ara. Comença a ser urgent pensar i decidir nous camins, i només ho farem si superam la visió individual i aprenem a pensar en comú. La dimensió de Menorca permet fer projectes conjunts, engrescadors i realistes. Fem-ho perquè si no ho faran per noltros, i potser el resultat ni ens agradarà ni serà precisament democràtic.