Miquel àngel Casasnovas Camps14/11/10 0:00
TW
0

Ja fa temps que es parla de fer visitables les coves de cala Blanca. En un moment en què convé diversificar la nostra oferta turística i brindar nous atractius als visitants, les coves de cala Blanca podrien ser una magnífica opció. Ben mirat, la cova de Parella ja era una visita gairebé obligada per a tot aquell que, al segle XVIII, passava per Ciutadella. Açò és el que, almenys, ens conta John Armstrong a The History of the Island of Minorca (Londres, primera edició de 1752; el lector interessat pot acudir fàcilment a la traducció castellana de J. J. Vidal i S. Sapiña, Edicions Nura, Ciutadella, 1978). A la carta VII, dedicada al terme de Ciutadella, fa una descripció de la cova de Parella. L'enginyer anglès comença afirmant que eren ben poques les persones posseïdores d'un mínim de curiositat que, passant per Ciutadella, no sentissin el desig de veure la cova de Parella (que ell anomena Cava Perella), una vasta caverna natural dins la roca, a devers dues milles al sud de la ciutat. Tot seguit, Armstrong passa a descriure la cova: la seva entrada estreta que s'eixampla a mesura que hom baixa, les diferents coves més petites que connecten amb la principal, el degoteig de l'aigua, les estalactites que van formant grans columnes que semblen d'estil gòtic... Armstrong acaba dient que també solien menar els visitants a veure una cova propera que només tenia d'interessant la presència d'un bassal salat, de la qual cosa deduïa que tenia comunicació amb el mar.

No hi ha cap dubte que les coves eren prou freqüentades, ja que molts dels visitants deixaren els seus noms escrits a les parets rocalloses. Ho podem veure a l'engrescador treball de Pere Arnau, Natalia Laínez i Mónica Zubillaga "Les inscripcions de les coves de Cala Blanca: cova de s'Aigo i cova des Màrmol (revista Endins núm. 32, pàg. 139-150). Els grafits més antics són del segle XV, però n'hi ha bastants del segle XVIII, entre d'ells alguns que poden ser atribuïts a visitants anglesos, qualcun de prou il·lustre. S'ha constatat, per exemple, la presència de Lord George Forbes l'any 1717. Lord Forbes, tercer comte de Granard (1685-1765) era tinent governador accidental de Menorca en substitució de Richard Kane, que havia marxat a Anglaterra l'abril d'aquell any. Una de les dues inscripcions que ens va deixar aquest personatge a la cova de s'Aigo posa "Lord Forbes governour". I és que fins i tot les gamberrades poden, amb el temps, assolir l'honorable categoria de font històrica.

Alguns ciutadellencs devien conèixer prou bé les coves i es guanyarien qualque propina fent de guia als estrangers interessats en visitar-les. El capellà de les tropes hannoverianes Christoph F. H. Lindemann ens diu que hi anà acompanyat per un guia que coneixia les coves força bé i que el portà prou lluny sota terra. Segurament va ser el guia qui li va contar la història d'un anglès que s'havia negat en voler travessar el llac subterrani nadant amb un llum sobre el seu cap (Geographische und Statistische Beschreibung der Insel Minorka, Leipzig 1786, pàg. 23; hi ha traducció catalana editada per l'Institut Menorquí d'Estudis, Maó, 2002). Es veu que de turistes imprudents n'hi ha hagut sempre.

Però a part d'aquests visitants que es molestaven en anar fins la cala Blanca per contemplar aquestes meravelles subterrànies, les coves de Parella (generalment escrites amb la grafia Perella) van ser ràpidament conegudes arreu d'Europa. Hi devia influir força el llibre d'Armstrong, autèntic best seller del segle XVIII amb diverses edicions en anglès i traduccions al francès, l'alemany i el castellà, més o manco fidels a l'original. Per exemple, trobam referències a la cova de Parella a les obres del suec Torbern Olof Bergman (Physicalische Beschreibung der Erdkugel, Greiswald, 1791, volum 1, pàg. 275; la primera edició és de 1769), o a la de l'astrònom alemany baró Franz Xaver Zach (Monatliche Correspondenz zur Beförderung der Erd und Himmels-Kunde, Gotha, 1808, vol. XXXV, pàg. 513. A França, el naturalista Jacques-Christophe Valmont de Bomare en fa una descripció al tom VI del seu Dictionnaire raisonné universel d'histoire naturelle (citam la cinquena edició, Lió, 1800, pàg. 330-331; la primera edició és de 1764). Bomare parla de "La femeuse caverne ou grotte de l'Isle de Minorque" que, segons ell, "ofereix les més belles singularitats". Encara que no cita el seu nom, és segur que es refereix a les coves de Parella. Bomare incorpora la descripció de la cova menorquina en la veu "grotte", juntament amb la d'altres onze coves considerades de gran importància d'arreu d'Europa.
Aquest breu recorregut per la bibliografia europea no seria complet sense esmentar la referència que la Encyclopaedia Britannica (4ª edició, Edimburg, 1810, vol. XIX, pàg. 487, dins la veu Spain) fa del llac subterrani de la Cava Perella (sic, repetint la grafia d'Armstrong) entre les "natural curiosities" d'Espanya, juntament amb la muntanya de Montserrat, la muntanya de sal de Cardona, la cova de San Miguel de Gibraltar (també amb importants formacions d'estalactites) i el Guadiana, que hi figura per ser "un riu curiós que apareix i desapareix al llarg del seu curs."

Finalment, hi ha dues descripcions de les coves de Parella en sengles llibres francesos de viatges de començaments del segle XIX. El primer és el del cònsol francès a les Balears André Grasset de Saint-Saveur, Voyage dans les iles Baléares et Pithiuses (París, 1807, pàg. 230-231; hi ha traducció catalana d'Agustí J. Aguiló, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2002). Grasset, que va visitar Menorca en més d'una ocasió, descriu la Cova Perella seguint de prop el llibre d'Armstrong, encara que sense citar-lo (aleshores la pirateria intel·lectual no estava mal vista). El mateix fa Alexandre Laborde a Itinéraire descriptif de l'Espagne (París, 1808, pàg. 487; hi ha traducció catalana amb el títol Viatge pintoresc i històric: El País Valencià i les Illes Balears, a cura d'O. Valls i notes de J. Massot, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1975). A diferència de Grasset, no sabem si Laborde visità en persona Menorca o es va valer de diverses fonts per fer la seva descripció. Per a la les coves de Parella, tanmateix, les seves fonts són Armstrong i Bomare.

Haurem d'esperar per veure si a la fi les coves de cala Blanca es converteixen en un potent atractiu turístic en ple segle XXI. El que està clar és que alguns ciutadellencs espavilats en devien treure algun diner ja al segle XVIII aprofitant els "turistes" de l'època (militars i funcionaris estrangers sobretot) i que, a la vista de la bibliografia que hem esmentat –que no pretén ser exhaustiva ni de bon tros—, les coves de Parella eren una de les curiositats naturals menorquines més conegudes arreu de l'Europa de la segona meitat del segle XVIII i primers anys del XIX.