El rostre de la força

Primer van voler impedir que la gent arribés al campament per sumar-s'hi. Després van aixecar murs d'arena per impedir que hi arribessin aliments, medecines i productes de primera necessitat, però els acampats van resistir. Més endavant van aplicar mesures de repressió sobre familiars i amics dels acampats, però ells van resistir. Després van fer fora del país a periodistes, representants internacionals, i qualsevol persona que pogués veure i contar el que passava. Ahir, de matinada, com en la cançó de Maria del Mar Bonet, les forces armades de la policia van passar el campament dels resistents a sang i a foc. Aquesta és la diplomàcia i la voluntat de diàleg del govern del Marroc. Els vint mil del Campament de la Llibertat havien aconseguit que el món girés la vista cap a la situació dels sahrauís als territoris ocupats. L'acció de força d'avui ens farà entendre millor en quines condicions es produeix la lluita del poble per a la seva llibertat. No haurien de fer falta catàstrofes i urgències humanitàries perquè els poders internacionals actuessin. En altres llocs del món no han esperat trenta-cinc anys, com al Sàhara ocupat. Les primeres notícies, molt confuses i contradictòries, que han pogut fugir de la censura informativa ens parlen d'una dotzena de morts i un miler de ferits. Quan escric això sembla que l'acció repressiva s'escampa per tota la ciutat i els voltants de l'Aaiún. Mentrestant, la ministre d'Assumptes Exteriors demana calma al Marroc i al Front Polisari. Això em fa pensar que el Campament de la Llibertat, la revolta de les jaimas, no era una acció política, sinó de reivindicació de les condicions de vida, laborals, educatives, sanitàries... dels sahrauís que viuen als territoris ocupats. Demanem calma al Front Polisari quan fa trenta anys que esperen amb calma que el Marroc es digni a complir, sense fer trampes, les resolucions de l'ONU.