Ha fallat, la multiculturalitat?

Aquesta entenc que hauria de ser l'opció escollida a les illes Balears: incorporació sociolingüística i cultural (sense haver de renunciar per res, lògicament, a les llengües i cultures d'origen), amb la finalitat de poder participar plenament en la nostra societat. Actualment, és obvi que a les Illes Balears s'hi pot viure sense conèixer la llengua catalana, però és exactament igual d'obvi que algú que no conegui el català no podrà participar en la vida pública de les Illes en igualtat de condicions amb les persones que sí que el coneixem. La llengua, sempre i per definició, constitueix un factor de discriminació. I na Merkel entén que, lògicament, els immigrants que no dominen prou bé l'alemany es troben discriminats, a Alemanya. Com ha de ser. Per evitar la discriminació, només hi ha una fórmula segura: conèixer bé l'alemany, tenir l'instrument lingüístic necessari per a la participació social.

Pel que respecta a la part lingüística, idò, la cosa és ben clara. Per poder participar normalment en la societat, els immigrants han de conèixer les llengües oficials (en el nostre cas, català i castellà), de manera generalitzada. Això no implica, per descomptat, que no hagin de preservar les seues arrels. Ni oblidaran les llengües d'origen, pel fet d'aprendre català.

Però, què ocorre, amb la cultura? Certament, les llengües sempre són compatibles les unes amb les altres, i no existeix cap contradicció en el fet de conèixer-ne quantes més millor.

Però, en l'àmbit cultural, sí que poden existir incompatibilitats. I les diferències culturals i religioses poden generar incompatibilitats amb els valors compartits de la nostra societat.

En posaré alguns exemples. Entre nosaltres, la religió constitueix un afer privat de cadascú, i existeix una divisió d'àmbits claríssima entre l'Església i l'Estat. En determinades confessions religioses, emperò, la religió i l'Estat són la mateixa cosa, de manera que, en comptes de tendir a distingir-se, tendeixen a confondre's. Un altre exemple: per a nosaltres, la igualtat de gènere constitueix un valor compartit. Les dones i els homes han de tenir els mateixos drets. Per a algunes cultures, emperò, la cosa no va així: consideren que els homes tenen dret a mantenir una posició dominant sobre les dones. Més exemples: amb qui et relacionis es cosa teua, estrictament privada, i ningú no hi pot interferir. A d'altres llocs del món, en canvi, casen les dones quan encara són nenes, amb qui convé als pares; o lapiden els homosexuals o les adúlteres (l'adulteri masculí no és penalitzat amb la mateixa força, per descomptat).

La qüestió cultural, doncs, resulta molt més complicada. Tota societat –entenc que na Merkel bàsicament estava expressant això- necessita uns valors compartits per poder funcionar. I, si no es comparteixen, d'alguna manera se n'ha d'inculcar la tendència. I, mentrestant, s'ha d'imposar de manera legal el seu compliment (encara que això, si no es fa per convicció, no resulta eficaç, a la llarga).

Certament, entre nosaltres, hi poden conviure (i cal que hi convisquin) manifestacions culturals de tipus molt diferent, però no poden sostreure's d'alguns principis bàsics, operatius per a tots els ciutadans de la nostra part del món: respecte als principis democràtics, distinció entre allò que és públic i el que és privat, respecte per als drets humans... Aquests valors no són discutibles, i tothom els ha d'acceptar. Malgrat que distorsionin alguns aspectes de les cultures d'origen de les persones immigrades.