"Que difícil és el català"

No cal dir que açò és un prejudici. Totes les gramàtiques de totes les llengües són difícils, ja que totes són sistemes molt complexos. En açò s'assemblen les llengües, en què totes presenten un grau d'abstracció i de matís igual. Amb tot, i aquesta és un dels grans enigmes de la humanitat, com s'explica que qualsevol fillet de tres o quatre anys ja és capaç d'usar la seva llengua amb un alt grau de competència? El català i el castellà presenten una "dificultat" semblant per als seus propis parlants. Quan el meu amic diu que el català és més difícil que el castellà cau en la mateixa trampa de pensar que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Són difícils en tant que són allunyades del nostre sistema lingüístic romànic, però no en si mateixes. De la mateixa manera que un alemany o un anglès troba molt difícil la conjugació verbal del castellà, o el sistema pronominal del català.

No hi ha per tant llengües fàcils i llengües difícils. Més tost cal dir que hi ha llengües que coneixem més o menys i llengües que desconeixem molt o del tot. En aquest sentit resulta sospitós quan una persona de parla catalana digui que li costa el castellà, o que una persona de parla castellana digui que no entén el català. És sospitós de prejudici. És sospitós d'una actitud lingüística de rebuig més que no de desconeixement.

Ara fa poc, el Sr. José Ramón Bauzà, que pretén ser el president d'aquestes illes, va fer mostres eloqüents d'aquesta actitud tancada i ignorant. Però no entrem en aquest afer ja que es desqualifica tot solet. La cosa és: per quins motius el meu amic troba més difícil el català sense que ho sigui. Primer perquè no va estar escolaritzat en la seva pròpia llengua i ha hagut d'aprendre gramàtica en una edat molt més tardana de l'habitual i en unes condicions no gaire òptimes. Segon, perquè la presència de la llengua catalana en registres formals és tan minvada que té poques oportunitats de trobar-se-la, i d'aprendre-la. Tercer, perquè la interferència del castellà sobre el català és tant aclaparadora, que li fa de filtre, s'interposa fins a fer dubtar contínuament de la genuïtat, de la naturalitat i de la seguretat en la pròpia llengua catalana. El nostre amic, com la gran majoria dels menorquins llegeix premsa en castellà, mira la tv gairebé tota en castellà, la majoria de llibres també ho són, i els programari informàtic que fa servir, i les pel·lícules de Calós i d'Ocimax, i totes les revistes que sol comprar, i els noticiaris de la ràdio, i...

Sense proposar-s'ho, té gramàtica castellana fins a la sopa, de manera que les "normes" d'aquesta llengua li resulten "naturals". Mentre que les normes del català, que veu poc, li resulten "artificials". Sap més castellà formal que català formal simplement perquè l'aprèn inconscientment en les mil entrades que té cada dia. Que la gramàtica de l'IEC és més complicada que la gramàtica de la RAE no és cert. La prova és que quan hem llegit IEC no sabem que redimonis és açò i que quan hem llegit RAE, ho hem sabut tot d'una.

La nostra inseguretat gramatical té explicacions ben comprensibles. El que no té explicació racional i empírica és la dificultat de la gramàtica catalana. Bona part dels castellanoparlants confonen la s i la z, i la b amb la v, i no sabem mai si va en j o en g, si escriure ll o y, etc., per situar-nos només en el pla fonològic, i en canvi, tot açò no ho troben difícil. La gran diferència és, com he dit, la seguretat lingüística, i la normalitat lingüística que té el castellà i que se li nega al català. Aquesta situació de les dues llengües no té res a veure amb els seus sistemes gramaticals sinó amb les circumstàncies històriques, polítiques, socials, culturals que ha fruït o patit cada llengua, que encara frueix i encara pateix respectivament cada llengua.