En el capítol anterior, el nostro espia va viatjar a la caverna per conèixer de primera mà les tendències de tardor-hivern. Ara ja té clar que intentaran posar de moda el descrèdit de les autonomies, l'atac a la llengua i la identitat dels altres i l'exaltació dels toros i el tinto de verano.
Trenta-cinc anys de democràcia i ja mos volen fer tornar al forat d'on va costar tant sortir. I empren el vell recurs d'ocultar la informació i exagerar l'anècdota, d'escampar la merda com més millor. I de cercar bocs expiatoris per tapar les seves vergonyes.
El moment és bo per a aquestes trampes, perquè vivim el desconcert d'una crisi econòmica sense precedents i sense data de caducitat. Una crisi que va molt més enllà de les misèries espanyoles, per poc encertada que hagi estat l'actuació del govern.
Les restriccions socials estan a l'ordre del dia a tots els països d'aquesta banda del món. A França les vagues no afluixen. A Gran Bretanya, el nou govern s'ha encetat amb més estisorades. A Estats Units, Obama la balla. A Suècia, Holanda o Alemanya desapareixen serveis públics històrics.
I qualcú podria dir, "però aquí encara ho tenim pitjor". Naturalment, perquè aquí ja fa massa governs -d'un color i de l'altre- que mos havíem instal·lat en l'alegria de viure. Trens d'alta velocitat deficitaris. Autopistes innecessàries. Aeroports sense avions. Dics per fer contents...
El que donava doblers no era crear o produir o exportar, sinó fer blocs de pisos i apartaments i especular, a l'engròs i a la menuda. El primer problema econòmic del país no són els deutes de l'Estat ni de les Autonomies, mesquinetes, sinó del conjunt de la població. Els espanyols són avui els ciutadans més endeutats del món.
Demanàvem tantes hipoteques que la banca local no tenia prou doblers i els manllevava a bancs estrangers, que així també se n'aprofitaven, de l'eufòria espanyola. Però que ara volen tenir garanties que recuperaran el seu capital i se'ls enfot si mos hem de jubilar als seixanta-set o als noranta per poder pagar.
Però el problema gros el tenim tot Occident. Quants anys fa que deim que els països asiàtics són el futur? O que la Xina un dia serà la primera potència econòmica? Idò segurament darrere el merderot actual hi ha el fet que aquest dia ja està arribant i que és tota l'economia occidental, que s'haurà d'anar replantejant. I açò vol dir temps i llàgrimes.
La internacional cavernària no la podia desaprofitar, una ocasió com aquesta. Com que les coses van malament, reculada i bocs expiatoris. A França piquen de mans quan el govern encalça gitanos. A Alemanya, la culpa és dels turcs. A Holanda, dels musulmans. A Estats Units els tea party reclamen més nació i menys hispans.
I a Espanya? De moment sembla que per tradició, els toca als catalans, que des que van expulsar els moriscos són els que reben més garrotades. La premsa de la caverna baveja dient pestes d'ells. Però també apareixen mostres interessants en altres diaris. Mirin quina meravella vaig trobar fa quatre dies en aquest mateix:
"Los actuales residentes en la Generalidad son una colorista y graciosa trouppe circense compuesta por hombres bigotudos, filo okupas al dente, ecomelónicos, equilibristas entre el cero y la nada y los conocidos saltimbanquis. No hay tampoco que olvidar al subgrupo formado por las graciosas cómicas miopes, por exalcaldes esquizofrénicos, hermanastros frustrados aunque bien alimentados y declaradas pacifistas que mandan aguerridos ejércitos."
Si a opinions tan gracioses hi afegim que, des de la publicació de les balances fiscals, els catalans ja saben que, cada dia de l'any, regalen a Espanya 60 milions d'euros sense retorn, no mos haurà d'estranyar que pensin en establir-se pel seu compte.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.