Ase nafrat, tot són mosques

El nostro espia hi era present a cos de VIP, vestit com anava de banquer que s'ha polit el capital. La seva secretària, Na Francis-ka també hi havia de ser, per fer el reportatge fotogràfic. Però com que ara es vol dedicar a la política, l'hora li coincidia amb la roda de premsa diària que el seu partit dedica a escorxar en viu el pobre Marc-ks. Així és que avui tampoc no tenim fotos.

També s'ha de dir que quan en Sarko proclamava que a ell mai no li han fet una vaga general, mentia com un bergant. La veritat és que a París ja en duen cinc de seguides, tantes que fa pensar que en els temps que corren no deven ser una solució gaire eficaç. I la feinada que donen als sindicats, amb tants de piquets!

Ensoldemà, per no provocar sospites repetint indumentària, l'espia va canviar de vestit i se'n va posar un d'aturat, pensant que n'hi ha tants que el duen que ningú no repararia amb ell. Però la cosa no va ser tan fàcil, perquè pel carrer uns li exigien que anàs a fer formació i uns altres que tornàs al seu país, sense demanar-li d'on era.

Cansat de tanta pressió i tan poca paga, va recórrer a la disfressa de cagarada de mosca, que per fortuna sempre du dins la butxaca, i així va poder presenciar què succeïa dins l'aula aferrat al vidre de la finestra i sense que ningú no l'impacientàs.

N'Ubama i n'Àngela estaven ben preocupats amb els miserables avenços dels seus alumnes.

– És que no hi ha manera que aprenguin anglès –es lamentava n'Ubama– i així cada vegada que surten pel món fan un ridícul espantós... Potser fent immersió lingüística en un pub de Londres o en un supermercat de s'Arenal...

– És que no estan per la cosa, Barack –va respondre la professora alemanya, decididament amoïnada–. Tenen problemes amb els seus amics, i ja saps que a aquestes edats les amistats són molt importants.

– No serà que van darrere qualque al·loteta... –es va permetre dir n'Ubama mentre posava uns ulls com a taronges i insinuava uns passos de samba.

– No –va tallar en sec n'Àngela amb cara de doberman a punt de mossegar–. En Kossé Luí no dorm per culpa dels seus amics de Madrit, que tenen un bordell amb les llistes que no hi ha qui l'aclaresqui. I en Marianu perquè la seva presidenta madrilenya n'hi ha fet una altra: ara que sembla que l'homo es recuperava, li ha posat en contra els sindicats i per paga té un dèficit que haurà de tancar la capital de la nación nación.

– Però açò són situacions que uns bons estudiants han d'aprendre a controlar –va replicar n'Ubama, recuperant les formes per por d'una mossegada de la professora–. Si no n'haurem viscut tu i jo de situacions com aquesta!

– Però és que encara n'hi ha més –va continuar n'Àngela–. Ara, a València, que ja t'hauran advertit que rallen valencià que no és català, li han muntat un altre pollastre amb les llistes, al pobre Kossé Luí. I en Marianu hi té un president que es diu Camps en valencià i en canvi en català es diria Camps, que faran prop a jutjar-lo, com si fos un vulgar Matas.

– Pobres al·lots. Ja ho diven a Massachusetts, que "Ase nafrat, tot són mosques" –va respondre n'Ubama posant cara de llàstima–. Ara ho entenc que no hi hagi manera que aprenguin tres paraules seguides d'anglès! No s'hi poden concentrar.

_ Encara n'hi ha més –va continuar la professora alemanya_, ara que ja no es discutien per la política amb ETA, surt la banda i diu que està disposada a abandonar la violència... Si va de ver, ja ho veuràs quin ball per tornar-se a posar d'acord govern i oposició!
– Quins maldecaps –es va continuar lamentant n'Ubama. A Harvard sempre ho deim, que "Quan tenim blat no tenim sac, i quan tenim sac, no tenim blat".

– Però és que no s'acaba aquí –va continuar n'Àngela, amb vocació de tutora de classe–. D'aquí a quatre dies a Catalunya hi ha eleccions, i l'amic d'en Kossé Luí, que ara hi governa, ho té magre. Però l'amiga d'en Marianu, encara ho té més magre, tant que ara es dedica a defensar les corrides...

– Les corrides, defensa l'amiga d'en Marianu? –va exclamar n'Ubama posant cara d'entremaliat.

– Les corrides de toros, imbècil –va replicar n'Àngela sense canviar de cara–. I a la vegada tant en Marianu com en Kossé Luí, estan pendents que no dormen de l'evolució de la crisi, perquè segons com vagi la cosa, d'aquí a un any i mig se'n sortirà un o l'altre.
– A jo m'agradaria que continuàs en Kossé Luí –es va aventurar a dir n'Ubama–. És un desastre, però posats a comparar, sembla el mal menor. I finalment ha tocat de peus en terra i s'ha posat a fer la feina bruta. Si seria capaç d'aguantar una vaga general sense despentinar-se, aquest homo!

– Jo en canvi, la veritat, m'estimaria més que guanyàs en Marianu –va replicar n'Àngela–, però també l'hauria de continuar, la feina bruta. I mira, no ho sé si ell l'aguantaria sense despentinar-se, una vaga general.