Algú em diu que davant les notícies que sent constantment referent a l'Església Catòlica se sent decebut. I no ho diu per dir-ho. Crec que pot tenir raó si el fonament de la seva decepció és precisament el que es diu. Però..., com que a mi m'agrada tenir opinió pròpia i no la que transmeten alguns mitjans de comunicació, em deman:
- Tindré o no tindré capacitat de mesurar correctament la presencia real de l'Església Catòlica?
- Estaré lluny de la veritat si crec que, en general, és prou positiva l'aportació de l'Església en diversos àmbits de la nostra societat: àmbit social, de la salut, educatiu, artístic, cultural...?
- Podré creure honradament que una presència que ens convida explícitament a fer-nos i a comprometre'ns amb els grans interrogants que ens plantejam, és no sols positiva sinó necessària?
- Tindré seny quan em decidesc a eixamplar la llarga llista dels qui deploren profundament el liberalisme religiós, com ho feu John Henry Newman, que afirma, i cada vegada amb més força, que no hi ha cap veritat positiva en la religió i que un "credo religiós" és tan bo com un altre?
- Seré prou conscient si no m'adon de la "novetat especial" que té la darrera aportació de Stephen Hawking en el seu llibre "The grand design" afirmant que Déu no va crear l'univers?
No ho havia dit ja en el seu llibre "Història del temps" on allà, per cert, no nega l'existència de Déu? Algú, coneixent l'àmbit en que actua la ciència, pot creure honradament que es pot negar o afirmar científicament l'existència de Déu?
- Front la pederàstia que afecta a alguns membres de l'Església catòlica, seré poc contundent i desinteressat si m'atrevesc a dir que admir l'actitud del Papa Benet i que la qualific no tan sols de sincera, humil, valenta i decidida, sinó que, a més, referent per altres persones, estaments o institucions que pateixen aquest greu i penós problema?
Us confés que la major confiança que puc tenir en el meu sa judici m'és donada en els moments en què observant el que fan els altres i el que no fan, escoltant el que diuen i el que callen, m'ha sorgit com una convicció: no estic del tot desencaminat.
Em donen certa pau unes paraules de Miguel de Unamuno quan explanant-se en "Cómo se hace una novela", deixa escrit: "Estar loco se dice que es haber perdido la razón. La razón, pero no la verdad, porque hay locos que dicen verdades que los demás callan por no ser ni racional ni razonable decirlas, y por eso se dice que están locos. ¿Y qué es la razón? La razón es aquello en que estamos todos de acuerdo, todos o por lo menos la mayoría. La verdad es otra cosa, la razón es social; la verdad, de ordinario, es completamente individual, personal e incomunicable. La razón nos une y las verdades nos separan. Mas ahora caigo en la cuenta de que acaso es la verdad la que nos une y son las razones las que nos separan".
Tots som convidats, jo crec, a reflexionar honradament en el que diem i fem. També el que diem i fem referent a l'Església Catòlica i en concret sobre el Papa. Crec sincerament que si fóssim més justos evitaríem decepcions sense suprimir crítiques. Parlar amb honradesa ens resulta a vegades difícil, però no és impossible.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.