Ciutat solitària

Dimecres, 16 de juny de 2010, a les nou hores del vespre i equipat amb un aparell fotogràfic, passejo pel centre de Maó. Encara hi ha llum al cel. Oficialment, l'estiu ja és a la porta i fa un cert temps que l'arribada del turisme ha estat rebuda amb ansietat per una població insular malferida per un índex d'atur pròxim al 30 per cent. La tecnologia digital em permet contrastar 'in situ' els resultats d'aquesta visita als punts més simbòlics de la ciutat, aquells que millor indiquen la seva vitalitat. Les imatges esgarrifen, la càmera no enganya, no hi ha presència humana, els carrers estan deserts.

L'abandonament dels centres històrics europeus com a lloc de residència és una de les conseqüències dels avanços tecnològics que han potenciat l'expansió urbanística des de la darrera postguerra. Així les coses, ja en els anys setanta del passat segle, certes ciutats importants van encapçalar meritoris esforços per a la recuperació d'aquelles àrees urbanes, tant sovint degenerades en guettos turístics i comercials. Amb millors o pitjors resultats, també en el nostre país s'han dut a terme polítiques urbanístiques al respecte, el llistat de les quals ara resulta innecessari anomenar. A més de la nostra estimada i veïna Ciutadella de Menorca, tant des de Santiago de Compostela i Oviedo fins a Girona o Barcelona, com des de Gasteiz fins a Cádiz, passant per Toledo, el territori peninsular ofereix un generós catàleg d'iniciatives públiques adreçades a la regeneració dels centres històrics. Es tracta d'operacions integrals on es combina el foment responsable de la rehabilitació d'habitatges i edificis singulars, la millora de l'espai públic construït o a l'aire lliure i la creació de les infraestructures d'accessibilitat i serveis que la societat d'avui exigeix. Ara bé, i això és el més important, totes elles lligades amb el nexe comú dels Plans Especials de Reforma Interior corresponents com a eixos rectors.

En efecte, donada la insuficiència dels Plans Generals per assolir amb les garanties necessàries la difícil complexitat pròpia del fet urbà, ja fa dècades que tant la legislació urbanística espanyola com l'europea van crear els instruments dels Plans Especials per dissenyar amb una òptica més ajustada i la dinàmica temporal que correspon, la protecció i/o reconstrucció de qualsevol barri o fragment de la ciutat. Amb aquest argument resulta evident que, si bé el planejament general pot resultar vàlid per afrontar la visió de conjunt d'un municipi, esdevé un instrument insuficient un cop aplicats a la transformació dels nuclis històrics. Sense el complement d'un planejament secundari, que obliga a un més acurat anàlisi i contingut de les propostes d'intervenció, les iniciatives aïllades de rehabilitació de carrers, places i barris no poden garantir, per si mateixes, els resultats desitjats. Per tant, la llarga experiència acumulada en el temps ens demana assolir la reforma de les àrees centrals amb el concurs d'una planificació integral i específica. Al cap i a la fi, es tracta dels indrets que constitueixen els símbols de la identitat col·lectiva i són les referències que justifiquen i condicionen la totalitat dels conjunts urbans i de les poblacions.

Tornant a casa, ja fa molts anys que sabem que el cor de Maó està malalt. Aviat es compliran els vint-i-vuit anys de la publicació del llibre "La ciutat des del carrer" (1) on, a més d'oferir un complet anàlisi del casc antic de la ciutat i plantejar possibles actuacions urbanístiques, els autors destacaven la seva preocupació per la percepció d'una ciutadania instal·lada en "el conformisme més aberrant". Tot i així, va semblar que l'Ajuntament en prenia nota quan, tres anys després, la Sala de Plens donava llum al document urbanístic més important del consistori en el darrer quart de segle, és a dir, un nou Pla General que, al temps de regular el territori municipal, es comprometia a la redacció d'un Pla Especial del Casc Històric de Maó que… mai es va elaborar! És molt trist reconèixer la pervivència de la diagnosi aportada pels autors del llibre. Al llarg d'aquest anys, lluny d'enfrontar responsablement el problema, sembla que "…la total incapacitat intel·lectual per imaginar solucions de conjunt" i , tal com van afegir, "l'acceptació resignada d'uns fets consumats" que condueix a la paràlisi, han agreujat la situació fins a l'extrem que a l'inici d'aquestes reflexions els he comentat.

En aquestes circumstàncies, ara que Maó es disposa a l'aprovació provisional d'un nou planejament territorial per a la segona dècada del mil·leni, em resulta totalment inexplicable que el Pla Especial hagi caigut del llistat pendent. No arribo a entendre les raons que aconsellen una mesura tan radical que passa per alt la urgència de redactar unes ordenances urbanístiques particularitzades i adients a cada àmbit de l'àrea central. Per oferir un desafortunat exemple de la norma provisional vigent, no tota la ciutat històrica es pot resumir amb el paràmetre dels deu metres d'alçada i tres plantes que deixa fora de la legalitat urbanística a bona part dels immobles de la zona i compromet la seva reparació.

Tampoc es donarà veu a la imprescindible participació ciutadana que tot Pla Especial requereix, ni es considerarà obligatòria la necessària programació, en un temps acotat, d'un conjunt racional d'actuacions públiques adreçades a l'objectiu d'evitar el col·lapse del casc antic, ni...

Tant de bo fora que les presses institucionals no facin oblidar que donar nova vida als centres urbans mitjançant la residència perduda és un dels punts claus de l'epistolari d'ecologia urbana redactat a la ciutat danesa d'Aalborg que, des de fa un any, casualment decora la mateixa entrada del departament urbanístic local. Potser una atenta i més complerta lectura del text permetria acceptar que demanar el compromís d'un planejament específic pel centre de Maó no hauria de ser entès com el somni d'una nit d'estiu de qualques arquitectes il·luminats. Al contrari, és aquesta l'inexorable conseqüència de la demanda social d'un temps com el present que trenca el mite del creixement il·limitat que ens ha governat tants anys. Si em permeten la llicència els diré que, si l'actuació pública sobre la superfície del centre de la vila ha de seguir reduïda a millores aïllades a base de flors, violes i jocs d'infants o, millor dit, a intervencions sense significat ni estratègia conegudes, seguirà sent un amarg sarcasme lloar la ciutat "hermosa y galante". És el temps de canviar els mals hàbits. Millor que les paraules, el cor de Maó, la meva ciutat, és avui el que les imatges ens mostren: un lloc solitari.

_____

Nota: (1). Domènech, Gomila, Martínez i Seguí, La ciutat des del carrer, ed. Ateneu de Maó, 1983.