Crec que s'atribueix a B. Russell l'afirmació que en la vida hem de procurar millorar allò que podem canviar i adaptar-nos a allò que no podem canviar; la dificultat, però, és que la intel·ligència ens hauria de permetre dilucidar quan estem davant un o altre cas. L'economia no és una excepció a aquesta regla, que sembla un principi zen. El lector reconeixerà, en canvi, que sentir manifestacions públiques tan assenyades com aquestes referides a la política econòmica sí que s'ha tornat excepcional. Curiosament s'estén una persistent convicció que qualsevol autoritat política pot resoldre qualsevol cosa. Segons aquesta general i immadura opinió, totes les misèries de l'economia serien per culpa d'alguna incompetència política, amb l'avantatge que això allunya de nosaltres mateixos tota responsabilitat, ens excusa, i ens evita la incòmoda pregunta ¿què puc fer jo?
Un aspecte complementari d'aquesta presumpció, totalment falsa, de l'omnipotència política en afers econòmics, és no tenir un criteri format sobre quines coses estan sota la influència de les institucions locals o estatals i quines corresponen a un àmbit més ample, privat o internacional. Sense tenir clara aquesta qüestió, tots els debats sobre l'economia de Menorca estaran desenfocats.
També és veritat que aquesta confusió és interessada. N'hi ha molts (aquells que sempre opinen de temes generals per interès particular) que volen aprofitar que la conjuntura de crisi internacional (producte, per cert i entre altres coses, d'un sorprenent fenomen global de confiança cega en els processos especulatius i el seus agents) per canviar opcions de política turística de Menorca que s'han de veure com estructurals. Per a mi, conjuntural i estructural, en això que dic, s'oposen en el termini temporal. Menorca ha d'apostar per la conservació dels seus valors socials i patrimoni natural com a opció estratègica insular, mentre que la crisi requereix decisions tàctiques més a curt termini i d'àmbit global. Intentaré explicar-me.
Menorca és una economia molt exportadora, en el sentit que ven fora de l'Illa una gran part del que produeix, comprenent béns i serveis. Amb aquestes vendes finança la major part del que consumim que, com sabem, també ve de fora. Aquesta obertura és lògica des del moment que definim una "economia" a partir d'un territori petit, però en el nostre cas això s'accentua per la definitiva consagració del turisme com el motor del sistema.
Tanmateix hi ha un parell d'aspectes d'aquesta qüestió que es relacionen amb el que hem dit abans, i m'agradaria fer dues proposicions: A) el costat de la demanda del mercat del nostre producte turístic està, a grans trets, fora de l'abast de les institucions menorquines; B) el costat de l'oferta, és a dir la conformació d'un "destí", sí pot ser determinat des de Menorca, però les corresponents mesures tindran efectes a llarg termini. La conseqüència d'això és immediata: davant d'una crisi d'àmbit internacional poques coses es poden fer des d'aquí que tenguin èxit a curt termini.
El que cal evitar absolutament és, per culpa del pànic, que es confonguin els àmbits institucionals en els quals resideix la veritable capacitat d'incidència en l'economia. No hem d'esperar que les autoritats locals vencin els actuals problemes de demanda; ni tampoc posar en mans d'autoritats foranes el disseny del destí turístic anomenat "Menorca", perquè d'això en depèn extraordinàriament la qualitat de vida dels propis menorquins. Aquesta confusió deliberada, els lectors avisats la trobaran de forma abundant en els mitjans de comunicació insulars.
Menorca, al llarg dels darrers 20 anys, ha anat perfilant una estratègia competitiva basada en un turisme de qualitat ambiental que té molts avantatges. No els enumerarem ara, però sabem que un d'ells és la conservació del paisatge i un altre que els menorquins també puguin accedir als serveis turístics a preus no prohibitius. I això ho ha construït tant el sector públic com el privat. Hem d'esperar de les nostres autoritats, i també de les decisions empresarials i civils en general, que siguem capaços de suportar l'onada recessiva actual amb calma i començar a preparar la post-crisi.
Això significa, com tothom acceptarà: formació, innovació empresarial, economia del coneixement, valorització decidida del patrimoni, creativitat, etcètera. I també reconstruir el rebuig social, que abans existia, d'aquelles actituds que han regnat en la nostra cultura econòmica dels darrers anys: les del creixement caigui qui caigui, del benefici avui i demà ja veurem, de "l'especula tot el que puguis".
El resum d'aquest programa és que Menorca aposti per un destí turístic basat en la sostenibilitat. Sense defallir la confiança en els moments difícils i mirant a llarg termini.
Al context de la demanda internacional, ens hi haurem d'adaptar sí o sí, però la responsabilitat d'allò que oferim al visitant i com ho oferim, és ben nostra. El valor d'aquesta oferta augmentarà, sense cap dubte si els ciutadans d'aquí estem orgullosos de l'illa i de l'estil de vida que volem compartir amb els ciutadans de fora que ens visitin. Hem de seguir prenent decisions estratègiques.
Aquesta actitud zen, si se'ns permet la broma, de saber mirar lluny i sense por al futur, és el que ja traspuava el Tom d'Economia de l'Enciclopèdia de Menorca que es va publicar ara fa vint anys. Ho volia recordar.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.