A macarelleta, bon dia!

Amb aquesta filosofia, vam partir de bon matí cap a Macarelleta.

Les cigales dormien.

En arribar a la platja, no hi havia ningú. A les vuit ja nedàvem.

Un paradís.

Del bosc van sortir tres muses (la meva dona està segura que eren tres hippys en pèl) i es van posar prop de nosaltres que érem devora el penyal. Una va encendre un porro i, mentre se'l passaven, amb veu gangosa va dir:

-¡Aquí se está de puta madre! ¿Te imaginas ahora el metro de Madrid?

Vaig estar a punt de convidar-les a berenar de fruita, però la meva dona, que és més assenyada i sempre l'escolt, em va aconsellar:

-Deixa-les fer, que aquestes ja no hi són.

Vaig treure el quadernet de notes i mentre elles es torraven inspiradores al sol, jo a l'ombra i empeguntat de crema protectora vaig intentar fer un poema.

Però res.

A poc a poc, va començar a venir gent.

Baixaven pel penyal en fila i a jo, que no ho puc evitar, tot em du a un text o a una imatge de pel·lícula, em va recordar l'inici de: "Aguirre, la cólera de Dios".

Qui l'hagi vista, m'entendrà.

Baixaven carregats de bosses, matalassos, para-sols, cadires plegables, geleres i algun cotxet de fillet petit.

Al cap de mitja hora, la platja era un festival.

Hi ha gent d'aquí que fa viatges de quinze hores d'avió per anar a destins turístics que no tenen la bellesa natural de Macarelleta, però si un lloc el massifiquen, perd la pau i el seu encant.

Com que allò ja s'estava omplint, vam decidir regressar.

El caminoi, que és estret, va ple de gent.

Quasi ens fregam

Jo salut tothom.

-Bon dia! ¡Buenos días!

N'hi ha que es sorprenen i em miren desconcertats. Alguns responen tímidament, però la majoria no diu res.

Encara deuen estar adormits, pens.

Dalt el penyal que separa les dues platges, trobam una parella jove, són de Terrassa, que en dir: Bon dia!, s'alegren.

-Mira, un home que saluda!

I decantats per fer pas, ens posam a xerrar.

- Avui en dia ningú saluda! - es lamenten -. Ni quan vas a comprar el pa!-Són signes del temps. Vivim com si fóssim estranys.A Macarella no hi caben de gent i iots.

El camí que va a Cala Galdana sembla una processó.

Per les cares de cansament, supòs que deuen ser urbanites i no estan gaire acostumats a caminar.

Jo salut tothom.

Alguns contesten, altres no.

Una dona amb pareo i xancles que sua com un bou es queixa:

-A mí ya me sobran las sillas, la nevera y esa playa como se llame. Queda mucho?

Jo l'anim.

-Nada. Ya están. Diez minutos.
-¡Uf!

Un italià amb panxeta barrilera i més sufocat que un sofrit em diu desesperat:

-¿Un bar?

I ho repeteix amb aire de tragèdia grega:

-¡Un bar, signore!

-Sí, nella playa. Non ti preocupare. Solo cinque minuti.

L'engan perquè seran més, però així li don esperances.

Amb la camisa i el gran capell que duc es deuen pensar que som el pagès del lloc.

Però a la gent li costa saludar.

Quan jo era al·lot, anava molt amb mon pare pel camp i en trobar qualcú sempre es posaven a rallar.

Coses que et queden.

Fins i tot, record que en passar per algun hort ens feien entrar i el convidaven a un gin.

Llavors n'hi havia de quatre o cinc marques.

El mesclaven amb un poc de bitter i li deien "un vermell".

La vida és un camí que s'humanitza saludant la gent que hi trobes.

I essent educats i nets.

A jo em romp el cor veure com tiren llaunes dins les síquies o els que tenen iots aboquen les deixalles dins la mar.

Sé que entre tots feim el món, però entre tants l'espanyam.

Qui estima un lloc no l'embruta i qui forma part d'un paisatge no el destrueix.

Arribam a Cala Galdana i tot bull de gent i animació.

Sé que el turisme dóna feina i jo vull que en tengui tothom.

I amb un sou digne, un horari humà i prou vacacions.

Però de vegades pens (res de polèmiques, eh!) que començam a ser massa i, en lloc de promocionar aquesta illa, el que s'hauria de fer, si l'estimam, és mantenir-la en secret.

Bon dia!