A Ciutadella som

Josep Portella24/06/10 0:00

Ahir vam venir a passar uns dies a Ciutadella. Ja fa temps que en parlam. Les festes són motiu de retorn. He de creure que quan més llarga és la distància, quan més dilatada és la separació, major és l'emoció del retorn. Nosaltres no vivim gaire enfora de casa (em referesc a la casa dels pares), de fet, hi anem sovint. No obstant, aquesta anada d'avui és diferent, és especial, ja que és tot el poble que esdevé la casa dels pares. Hem penjat la bandera de Sant Joan a l'antena de la televisió perquè es vegi més, com fan molts ciutadellencs a la diàspora. A Alaior n'hi ha uns quants. Els fills ja saben què significa. Des de fa setmanes, els mitjans de comunicació tenen les festes com a tema central. Em meravella comprovar com es poden omplir pàgines i pàgines amb els detalls més senzills.

Possiblement sigui un cas únic en el món. La festa major és una de les cites centrals en la vida anual de qualsevol comunitat, una marca en el calendari dels sentiments. Malgrat que compartim una manera comuna de viure les diades, cadascú de nosaltres té una forma pròpia de gaudir dels dies vermells, una forma que tindrà a veure amb el cor, amb l'edat, amb la família, amb el passat i el futur. Per Sant Joan, a Ciutadella, de forma automàtica, puc recuperar part de la meva biografia. Records de tots els colors, feliços i trists. L'enyor de la joventut.

Els carrers, les places, les portes de les cases, em porten notícies dels meus anys infantils. Mon pare que ja no hi és però hi és, ma mare, els germans, em fan recordar de quan vivíem tots junts en una casa que ja no existeix del Camí de Maó. Els adolescents em porten l'ufana d'aquella joventut, que és com l'alfàbrega en un matí del mes d'agost. Són els únics dies de l'any amb que em trob amb els amics i coneguts de llavors, cada any som més vells i els nostres ulls en donen testimoni. Quan arriba l'estiu, em sent més ciutadellenc que santjoaner. Cada any més agnòstic, em costa seguir el ritual que marca la comunitat. Cada any major, necessit alimentar-me del meu paisatge juvenil i mostrar-lo als nostres fills.