La crisi i els treballadors públics

Josep Portella22/06/10 0:00

Ahir vespre, al ple de l'Ajuntament d'Alaior, havíem de debatre i votar la qüestió de les mesures del Govern espanyol que afecten als Ajuntaments: la rebaixa del sou dels treballadors públics que presten servei al municipi. Escric aquest article abans que es produeixi la discussió i la decisió, per tant, desconec què es dirà i què en sortirà a l'hora del recompte de vots. El ple coincideix exactament amb el començament del partit de futbol entre Espanya i Hondures, que segurament guanyarà en poder de seducció sobre la majoria de ciutadans i ciutadanes, fins i tot entre els treballadors públics. El punt a tractar és exactament l'acatament de la decisió del Consell de Ministres del mes de maig, convertida després en Decret Llei que es va ratificar per un vot de diferència al Congrés dels Diputats.

No entenc perquè, si es tracta d'una Llei d'obligat compliment, ha de passar a votació dels plens municipals. No ho entenc perquè em diuen que, si els Ajuntaments s'atreveixen a votar en contra, això obligaria a l'Estat a impugnar els acords i iniciar vies per a obligar al compliment de la llei. Per tant, podria semblar que la votació que farem avui vespre és gratuïta, únicament testimonial. En tot cas, el testimoni ha de servir per a recordar que no podem estar d'acord en les mesures antisocials que el Govern ha aprovat per fer front a la crisi que el propi govern va negar durant anys.

No hi podem estar de cap manera, d'acord. Una d'aquestes mesures és la de la baixada del sou als treballadors públics. Així, de cop, els treballadors del sector públic tornaran al nivell retributiu de l'any 2000, perdran 10 anys d'equiparació amb l'IPC. Si això ja és inacceptable, més ho és encara la lectura que la mesura suggereix entre la gent: la rebaixa dels sous dels empleats públics és per fer front a la crisi, per tant, una de les causes de la crisi és el sou dels empleats públics. Es tracta d'una idea perversa que la decisió ha fet créixer. Tanmateix, per desgràcia, no és una idea original.

Ja el 1994, el Govern de Felipe González va acordar una congelació de les retribucions. Uns anys després, el 1997, va ser el propi Mariano Rajoy el què, com a ministre d'Administracions Públiques del govern d'Aznar, va aprovar una altra congelació salarial. El martell sempre cau allà mateix.