Ai Marianu, quina por que fas

Sembla que l'havien convocat a les 7 en punt del matí a una mansió situada prop del pi de Formentor.

La discreció dels preparatius del viatge, posava en evidència que el cap de l'oposició donava molta importància a aquesta trobada, i la seva obsessió per arribar puntual indicava que hi havia marro. Qui ho podia saber, sexe?, corrupció?, pots de colacao?, alta política?

Així és que l'espia, acompanyat de na Francis, la seva secretària imperfecta, va comprar un parell de passatges d'avió, sense maletes per no gastar tant, i se'n va anar també a l'Illa Grossa, que vostès ja saben que és famosa pels boleros, el frit i els polítics en llibertat sota fiança. Però també per la seva colònia alemanya, on se solen refugiar personalitats que remenen molt, quan passen un mal tràngol.

A les 7 en punt, l'espia ja era a la mansió, i com que va dir que era el traductor diplomat de reserva, el van deixar entrar tot d'una. Se l'havien de creure per força, perquè tothom sap que els polítics del país quan viatgen han de menester traductors. Més complicat va ser que li deixassin passar na Francis, que no fa cara de saber llengües, però la dona va ballar unes sevillanes i la van deixar entrar com a part de l'espectacle.

El cap de l'oposició va arribar un parell de minuts més tard, amb la corbata torta i la bragueta descordada, de tant que havia hagut de frissar per arribar a l'hora. I estava tan nerviós que semblava que s'havia d'examinar de teòrica. S'ha de dir que el personal el va rebre amb molta fredor.

– Àngela! –va exclamar ell quan va veure una dona rossa i quadrada que el sortia a rebre–.Quina il·lusió que siguis aquí, en este cachito de la patria mía!

– Per culpa dels maldecaps que tu me provoques, som aquí –va respondre ella mentre se li veien les botes de canya alta, negres, pel tall del vestit–. I de patria tuya res, que la casa la va comprar a preu d'or mumare, que és tan prussiana com jo!

– Àngela! –va continuar ell com si no reparàs que la cosa no anava gaire fina–. Quina il·lusió que m'hagis fet venir! Som un gran admirador teu!

– Idò m'hauries de fer més cas, Marianu –va respondre ella amb cara de pomes agres amb choucrut i salsitxes de Frankfurt–. Si et vaig dir que pintaven bastos, per qualque cosa t'ho devia dir! Què vas votar, desgraciat?

– Ho has d'entendre, Àngela –va replicar el cap de l'oposició tremolant–. Com podia deixar passar una ocasió tan bona? Si vaig estar a punt de fer caure el president, amb el meu vot en contra de les retallades del seu govern...

– I si hagués caigut, què? –va continuar ella sense canviar de cara, potser perquè no en té cap altra.

– Eleccions, Àngela, eleccions anticipades hi hauria hagut, i jo de president –va respondre ell mentre s'eixugava la salivera–. Jo de president ara que es conco Asnar ja es pensava que no ho seria mai.

– I un nap prussià! –va respondre ella indignada–. Tu que no ho saps que tot Europa està pendent d'aquestes retallades del teu país de pandereta? I que si no les aplicau, i ben a deveres, us haurem de tancar el crèdit i passareu més gana que un boc de s'Albufera?

– Sí –va reconèixer ell– , qualque cosa havia sentit a dir, però és que jo som de lletres i no hi entenc gaire d'economia...

– Tu el que ets és un estadista de pacotilla –va continuar ella, mentre agafava un fuet del rastiller i exhibia les botes–. Que volies posar en perill l'economia europea, tu? Que volies que al teu país en comptes de congelar les pensions, les haguessin de reduir com ja estan fent altres països?

– Però Àngela –va suplicar ell–, pensa que podria ser president, i llavors sí que faria tot allò que tu me demanassis, sense xistar. M'agrada aquest estil teu!

– I tu què et penses –va insistir ella mentre acariciava el fuet–, que ara l'economia es pot permetre sis mesos de desgovern mentre convocau unes eleccions? Mitja Europa està a punt d'anar-se'n en orris i tu fent el passerell!

– Però és que jo vull ser president, Àngela, com ho ets tu, com ho va ser es conco Asnar... –va començar a ploricar ell.

– President d'un país que hauries enviat a l'infern –va respondre ella sense deixar el fuet–. Però a tu no et van ensenyar a l'escola que primer és l'interès general i després el teu càrrec? Si fins i tot els sindicats sembla que ja ho han entès!

– Àngela, no em castiguis més! Pensa que a pesar de tot, van acabar aprovant les retallades –es va intentar justificar ell–. L'economia aguantarà...

– Sí, per un vot! –va replicar ella envelant la primera fuetada–. I gràcies a aquests nacionalistes de qui tu despotriques tant, que s'ha demostrat que tenen més sentit d'estat que tu i tota la teva xerrameca. Ai Marianu, quina por que fas.