Antoni Pons Melià i la memòria

Fa uns dies ens deixà Antoni Pons Melià. Ja feia temps que havia envellit. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo fa uns anys, fa deu anys ja. Va ser amb motiu de la publicació de Víctimes del silenci en la col.lecció Menorca, segle XX, amb un extraordinari pròleg de Joan F. López Casasnovas. Molts de vostès el tindran, aquest llibre, se'n van vendre un miler d'exemplars. Record els dies de preparació de l'edició, jo anava a casa seva i ell em contava històries i més històries de son pare, per qui guardava una gran admiració, de la República, de la seva feina, del Devonshire, de l'exili, dels seus companys i amics; llargues xerrades. A casa seva guardava una important documentació, les pròpies memòries anotades a mà, i, el seu gran tresor: les biografies de les víctimes silenciades de la guerra civil, a l'illa, a l'exili, a les presons de Franco, etc. Fitxa a fitxa, la biografia dels més de 300 menorquins o d'aquells que durant la guerra servien a Menorca i que havien perdut la vida per defensar la causa republicana, la democràcia. En una feina d'anys i afanys, Pons Melià havia reconstruït la seva vida, havia reunit.-en la majoria dels casos- una documentació gràfica, la cara de la persona. Ell tenia consciència que més allà de la història, s'havia comès un doble crim: el de la vida i el de la memòria. Per això, la seva idea era contribuir modestament a la reparació. Tenia dos desitjos: publicar un llibre amb les seves memòries i un altre amb la relació de les víctimes del silenci. Va veure realitzat el segon, i encara record la satisfacció juvenil que sentia quan acaronava aquell llibre en les seves mans, la seva satisfacció personal de sentir-se un poc més tranquil després d'haver fet quelcom per a aquells companys i amics. Possiblement, els seus arxius i documents ens podran servir per escriure altres episodis, per a refer altres memòries, la seva pròpia tal vegada. Avui, quan Pons Melià ens ha deixat, deu anys després de Víctimes del silenci, setanta anys després del triomf feixista, aquest país nostre és encara deutor de la memòria. Si no hagués estat per milers i milers de memòries com les d'Antoni, s'hauria perdut per sempre.