La síndrome del cartell

De tant en tant, els diaris treuen fotos curioses de cartells que publicitaven obres que fa anys que estan inaugurades. L'important és el cartell, que es vegi, que es vegi molt. Fa uns anys, el Govern Balear (no em faceu dir si era durant el PP o durant el Pacte de Progrés, que no ho sé) va promoure una gran campanya de creació de rutes ciclistes a Menorca. Havia de ser una alternativa global a la pèrdua de turisme de platja. Aquella empresa, com tantes altres, va consistir en omplir els camins i caminets de grans cartells de fusta que fan més nosa que companyia.

Amb els anys, com que totes les administracions tenen ganes de posar el seu cartell, els camins i caminois s'omplen de cartells de diferent tipologia que diuen exactament el mateix. En la majoria de convenis i subvencions existeix la clàusula de la roda de premsa i el cartell, sobretot del cartell on no hi ha de faltar el logo del qui paga. La màxima expressió d'aquesta malaltia han estat els cartells del Pla E. Ara, que els treballadors públics han d'aportar obligatòriament una part del seu sou per a pagar les obres del Pla E, aquests murals semblen encara més grans.

No sé com acabarà la història dels cartells del Camí de Cavalls. La veritat és que si ho comparem amb aquesta idea foradada de la gestió informàtica i virtual del camí que també ha posat en marxa el Consell Insular de Menorca, ha de tenir un impacte menor.