Autonomia, llibertat i acció

El seu ús en el nostre context social es sol reduir o bé a l'àmbit de la vida privada o bé s'identifica directament amb una determinada ideologia. La conseqüència d'això és l'absència de valors compartits i una polarització social no ja en termes de concepcions polítiques sinó de concepcions de la vida molt difícils de reconciliar. De fet, desapareix l'espai de la paraula compartida i els discursos semblen esdevenir-se de manera estèril, sense possibilitat d'enteniment (ni que sigui un acord de mínims). Ja Aristòtil deia que l'home és un animal polític pel fet que posseeix un logos, un discurs racional relatiu a la condició de ciutadania susceptible de ser entès i compartit. En el llenguatge actual s'anomenen interessos d'Estat aquells que requereixen, per la seva importància o centralitat, de la suma d'esforços del conjunt de la ciutadania més enllà de les diferències d'opinions legítimes.

És inherent a la idea de democràcia la necessitat (el pressupòsit) d'una ètica de la ciutadania compartida, que gira bàsicament entorn a la noció d'autonomia (en sentit moral). Per a Kant, autonomia equival sense més a llibertat, que el règim polític i l'ordre constitucional ens reconeix, però que s'arrela en la condició humana mateixa, a diferència de la condició animal del tot sotmesa a la immediata "inclinació natural". Els éssers humans som racionals en el sentit teòric del terme, però per damunt de tot en el seu sentit pràctic. Això vol dir que la racionalitat és principi de determinació de la nostra conducta, que passa a anomenar-se aleshores acció. No és el mateix per a Kant el "comportament" animal que l'"acció" humana, tot i que ben sovint podem fer les coses molt lluny d'allò que demandaria la nostra "alçada humana". Si els éssers humans estassin sempre i de manera constant a l'alçada que ens correspon viuríem aleshores en un hipotètic (per llunyà) regne dels fins. És obvi que estem parlant d'un ideal, no d'una situació fàctica. Però la democràcia és al mateix temps també un ideal. Pressuposa que els ciutadans practiquem tant en l'esfera del comportament privat com públic una "autonomia responsable i solidària", la que fa possible la realització de la idea de democràcia. La democràcia és una conquesta social, però no per això és irreversible.

Ja Kant ens adverteix que llibertat no és arbitrarietat. Hi ha llibertat efectiva en la mateixa mesura que hi ha llei moral. Un exemple d'això és el "principi de la decència" en els negocis que vaig sentit reclamar un cop a Menorca al professor Leopoldo Abadia. Llibertat no és incompatible amb normativitat, i el motiu d'això és que la convivència ha de tenir un fonament ètic, ja que conviure significa fer-ho amb altres éssers humans (subjectes de dignitat i mereixedors de respecte). Segons Kant, hi ha llei moral al manco per tres raons: primer perquè som éssers racionals, i no simplement objectes d'ús. Segon, perquè la racionalitat és pràctica, és a dir, determina mitjançant imperatius la màxima de la nostra conducta (respectar o no, per exemple, el principi del interès general per damunt de l'afany de lucre individual). I en tercer lloc perquè la forma d'aquest imperatiu és la d'un imperatiu categòric, que pressuposa la possibilitat humana d'autodeterminació segons la sola forma de la llei moral ("per mor de" la llei moral, i no segons el seu contingut).

Per a Kant, hi ha dues formulacions de l'imperatiu categòric que resulten clares. La primera és que una màxima és moral si és universalitzable (és a dir, si estaríem disposats a formar part d'una societat on tots fessin el mateix i nosaltres en fórem els afectats) i la segona que una màxima és moral si ens porta a tractar els altres sempre al mateix temps com un fi i no únicament com un mitjà (per a satisfer els nostres propis interessos individuals). Viure en democràcia és educar.