CONTRASTAR SOLVÈNCIA EN POLíTICA ECONÒMICA

A casa nostra la situació és si fa no fa similar. Del total de les xifres 2009 de despesa liquidada, que es poden trobar des de fa poc a la web del Departament d'Economia i Finances, gaire bé una tercera part no ve coberta per ingressos corrents, sinó per l'endeutament realitzat, i malgrat això pel dèficit resultant que s'hi ha de sumar, tot i haver-hi assignat el total de la millora del finançament autonòmic del 2009.

Ben cert que no tots els nostres polítics ho viuen de la mateixa manera. Segur que el responsable d'Economia i Hisenda te una perspectiva diferent: a ell li toca viatjar i convèncer als inversors sobre la bondat de la despesa i la solvència del nostre deute. Però la política del dia a dia, el curt placisme i la necessitat de guanyar eleccions, preval. Per a valorar aquesta irresponsabilitat basta mirar el què li passa avui a Grècia. Per una banda, és difícil apel·lar a que els alemanys deixin de ser tant competitius, amb el seu superàvit comercial, per a fer lloc a les exportacions de qui no ho és. A més, ells també tenen les seves eleccions. Per altra banda, no sembla legítim que les generacions actuals imposin a les futures la càrrega d'un endeutament no sostenible, per mor d'estalviar-se els sacrificis que suposa acceptar que no se és tant ric realment, vistes les capacitats productives de cadascú, com es pensava. A Grècia, la càrrega del deute pot fer que dels ingressos ordinaris futurs, el grecs hi hagin de restar prop de 6 punts del seu PIB només per a pagar els costos financers del deute heretat dels seus antecessors; tot això abans de poder decidir les seves prioritats en educació o salut que permeti el seu esforç fiscal.

L'antídot polític al marasme de la situació que ha creat la cobdícia financera mundial és el pacte d'estat. Amb un consens que impliqui realment als grans partits i als agents socials les coses, es diu, no podran anar si no a millor. El problema d'això és que els pactes de consens son tant necessaris com a infactibles, i en el seu cas, inefectius, a la vista dels continguts que poden resultar acordats. Examinin el darrer document del Consell interterritorial espanyol de la Salut i veuran del que estic parlant. Un text que ha merescut els elogis de molts mitjans, i per a la Ministra de Sanitat en particular que ha liderat el consens obtingut. Però l'acord es ple de frases altisonants, termes buits de continguts, conceptes eufemístics i desideratas sense concreció, i al marge d'alguns errors tècnics clamorosos: el paper ho aguanta tot. Així, els èxits de la salut poblacional espanyola se'ls imputa en la seva totalitat el sistema sanitari, confonent la indústria de l'assistència amb l'assoliment de la salut. I vanagloriant-se de que som capaços de fer-ho amb una inversió en relació al PIB (s'utilitza aquest terme per a significar que no és tracta d'un maleïda 'despesa') un 6% inferior a la dels països occidentals. Clar que de nou, als autors sembla que no distingeixen entre un 6% inferior en despesa i 6 punts per sota del PIB!! Segueix el document aprovat, anunciat un conjunt de propòsits de contingut buit o tant polivalent, que cada part, i aquest deu ser el mèrit, el sap llegir d'acord amb el que li interessa. Així es diu de incrementar el 'recursos públics' de manera 'finalista' per a la sanitat. Per uns, es tracta de assignar a la despesa sanitària més impostos (sense interrogar-se quins i amb quina progressivitat). Per altres, 'recursos públics' vol dir tant impostos com taxes i preus públics. Es a dir, copagaments inclosos. O és que el copagament no és una taxa? (noteu que a l'ensenyament, als copagaments, prou acceptats –els diem taxes-, i a la sanitat se identifiquen amb preu privat, campi qui pugui. Si el document hagués volgut excloure els copagaments del nou finançament no haguera dit 'recursos', sinó 'impostos', diuen uns. Els altres no entenen cap altre recurs públic que no siguin impostos. En fi. Consens en el text ambigu avui, inaplicabilitat en la sol.lució real demà. I qui dia passa any empeny. Podríem continuar l'anàlisi dels acords d'escàs contingut amb conceptes altres com els de l'equitat i l'eficiència, o l'ordenació de prestacions segons cost efectivitat, pels que cadascú llegeix coses diferents, que mereixerien comentaris detallats. Tot plegat, per després acabar amb una única mesura de retall de 1.500 milions d'euros a la despesa en medicaments feta sense cap criteri d'eficiència, ni d'equitat ni, per suposat, de cost efectivitat.

Reitero que, en tot cas, els pactes factibles avui no son els de resultats sinó els de procediments. No es pot demanar dels polítics el que no poden donar. Ningú no es fa voluntàriament una harakiri pre-electoral. De fet, la situació política de incertesa sobre qui guanyarà les eleccions, les nacionals i les espanyoles, i la duresa de les mesures que caldrà adoptar per a buscar la sortida a la crisi, ofereix avui una certa oportunitat. Es l'oportunitat de pactar regles, maneres d'abordar els problemes; acords no en els objectius sinó en els instruments per a recuperar, per exemple, els equilibris fiscals, exteriors, de productivitat, de benestar intergeneracional. De manera que sense ara saber a qui li tocarà després de guanyar les eleccions 'menjar-se' alguns marrons, és a dir, mesures de política econòmica de solvència contrastada, es tractaria d'acordar sense dilacions que qui ho faci seguint els procediments pactats (des de la màxima objectivitat, qualificació tècnica i fidúcia), tindrà la garantia que l'altra part, sigui quina sigui l'oposició, no li farà guerra política de mesures que tant uns com altres sabem que és imprescindible entomar. Causa justa i procés degut impermeabilitzaria així l'acció política del politiquerisme. Això, està clar, si els polítics s'ocupen finalment dels problemes que preocupen a la ciutadania.

______

Barcelona Graduate School of Economics
Univ. Pompeu Fabra