1810. Un any crucial en la gran i en la petita història

L'any 1810 Ludwig van Beethoven presentava al teatre Imperial de Viena la tragèdia d'Egmont, música incidental sobre el drama de Goethe i en aquell any veien la llum primera els dos poetes del piano i màxims exponents del romanticisme musical: Robert Schumann a Zwickau de la Saxònia, i Frederic Chopin a Zelazova Wola de Polònia. L'any 1810 Josep Bonaparte regnava a Espanya i, malgrat la convulsa situació política del país, uns joves suïssos que havien abandonat la pàtria cercant nous horitzons, acabaven de construir uns orgues encarregats pel rector de Maó.

L'any 1810 l'església parroquial de Santa Maria estrenava un instrument veritablement novador. Havia deixondit expectació enorme entre la població, donades les circumstàncies que envoltaren la seva arribada. La premsa menorquina no es féu ressò del fet, per la simple raó que encara no existia com a tal. Cronista del fet ho seria cent-noranta-sis anys després Josep Mª Quintana que amb la seva prosa rica i acolorida en imatges, va veure així aquella efemèride memorable:
Quan el rellotge tocà les dotze, la campana més gran de la sagristia donà la senyal i tot un enfilall de preveres, presidits per la creu processional, sortiren un darrere l'altre, en fila de dos i, parsimoniosament, anaren pujant dalt el presbiteri. darrere de tots, el rector Alenyà, revestit amb un gran capa daurada, amb brodats d'or i pedreria, arribà davant l'altar major, ajudat per dos preveres que portaven sobre la sotana negra uns llarguíssims roquets emmidonats, amb unes randes transparents que agafaven el color carmesí del folre.

Tothom va posar-se dret dins l'església, esperant que el rector entonés aquell himne d'acció de gràcies. De sobte, una nota que procedia de l'orgue, trencà el silencia dins l'església parroquial per donar el to al celebrant que, amb la veu trencada per l'emoció i amb llàgrimes als ulls, entonà en solitari: Te Deum laudamus... I l'orgue, amb els registres que es corresponien al ple, omplí de música tota aquella nau, mentre la capella de veus blanques, tenors, barítons i baixos prosseguia el cant d'aquell himne que mossèn Alaquer havia compost...

Un comentarista de l'època no hauria estat més acurat i precís. I molt probablement no s'hauria fet molt enfora de la descripció que el nostre escriptor ens regalà a la seva novel·la Els Nikolaidis.

El rector Gabriel Alenyà

El rector Alenyà havia aconseguit convertir en realitat conclusiva, aquell somni acariciat des de la seva presa de possessió com a rector de la parròquia maonesa. D'ençà de la seva arribada des de Mallorca, feia quinze anys, havia treballat incansablement en datar Santa Maria amb el decor, decència i riquesa que li pertocava com a església matriu de Maó. I l'orgue n'era l'ornament indispensable. Un instrument adient a la dignitat de la nova església. Perquè la parròquia de Santa Maria havia tingut orgue des de principis del segle XVII i tenim notícia que Miquel Joaneda ocupava el càrrec d'organista l'any 1612.

Probablement l'orgue antic procedent de l'església vella, hauria estat instal·lat al nou temple després de la inauguració; però sonava tan desagradablement que els informes de la parròquia el qualificaren d'indigne i de motiu de irrisió, més que d'edificació dels fidels. L'afronta era encara més grossa pel fet que en les dues darreres dècades havien treballat a Menorca mestres d'orgue de molta anomenada i deixat obres de gran envergadura escampades per les esglésies de l'illa: El suïs Ludwig Scherrer havia construït un instrument magnífic per a l'església del convent del Carme de Maó i treballat en el d'Alaior, Josep Casas i Soler n'havia deixat dos a Ciutadella: el preciós instrument del convent de Sant Agustí i el grandiós orgue de la recentment creada catedral de Menorca. Els convents franciscans de Ciutadella i Alaior, servaven encara els instruments encarregats a Boscà el segle anterior. Alenyà estava disposat a superar-los tots.
De no ser per la mort prematura de Ludwig Scherrer, aquest hauria estat probablement el constructor dels nous orgues. Però la providència jugà les seves cartes i Alenyà sabé d'aquells joves suïssos que havien construit uns orgues per a la basílica de la Mare de Déu del Pi de Barcelona i ampliat els de l'església del Sant Esperit de Terrassa i es fià d'ells... i encertà.

L'orguener Johann Kyburz

Johann Kyburz i Franz Otter procedien de Suïssa on havien fet el seu aprenentatge. La privilegiada situació geogràfica del país facilità el poder conèixer les tècniques més modernes de construcció d'orgues i els donà oportunitats d'experimentar apreciables millores que, amb el temps, donarien acusada personalitat als instruments creats per ells.

Johann Kyburz tenia poc més de vint anys quan abandonà la pàtria i s'instal·là a Barcelona, formant una societat constructora d'orgues i altres instruments de tecla, combinació de piano i orgue. L'organista Jacques Merlet és de l'opinió que el que impulsà a Otter i Kyburz a abandonar Suïssa i temptar fortuna a Espanya fou segurament la revolució francesa de 1789. Certament l'esperit revolucionari de 1789 no afavorí gens el clergat i, en conseqüència el treball dels orgueners i Otter i Kyburz optaren per exiliar-se abans de romandre sense feina al seu país.

Una vegada signat el contracte els orgueners es posaren a la feina als obradors de Barcelona La sobtada mort d'Otter deixà sol a Johann Kyburz, que va cloure l'obra en els terminis assenyalats. Fou llavors que l'orguener s'adonà de les dificultats que se li posaven al davant, encara que no creia tindrien tantes conseqüències i tanta durada. El mes de maig de 1808 s'havia produït a Madrid un aixecament contra els francesos que ocupaven la capital, on el rei Josep Bonaparte, imposat a Espanya per l'emperador Napoleó s'havia vist rebutjat des dels primers moments pels madrilenys. Els successos del 2 de maig tindrien una repercussió impensada en aquells primers moments. La invasió de l'exèrcit napoleònic que seguí, tingué a Madrid una resposta de ferotge rebuig que l'emperador no s'esperava i una veritable guerra, no declarada, es va estendre pel territori nacional i la mar que l'envoltava. El fet que els anglesos s'afegissin al conflicte, augmentà les dificultats de navegar per la Mediterrània i, una vegada conclosos els treballs, Kyburz s'adonà de les greus dificultats i perills que hauria d'afrontar el transport de l'orgue des del continent fins a l'illa.
El cas és que no era fàcil l'obtenció dels salconduits necessaris. A Maó ningú volia tenir tractes amb els francesos i Alenyà desconfiava de poder treure l'orgue de Catalunya si els francesos descobrien el projecte de trasllat. La discreció i el secret també eren ineludibles a Menorca, el govern de la qual es considerava absolutament fidel als interessos de Napoleó.

Aprofitant l'estada de l'almirall Collingwood en el port de Maó, vigilant les illes que es trobaven molt desprotegides, Alenyà aconseguí un passi signat a bord de la nau almirall 'Ville de Paris' el 24 de juny de 1809. El passi anava destinat a tots els capitans i comandants dels vaixells de l'armada de Sa Majestat Britànica i també als corsaris. No conforme encara amb aquell document, Alenyà s'adreçà al President de la Junta Superior de Mallorca, Comte d'Ayamans, per veure d'obtenir una altra llicència de lliure circulació.