Centenari d'un santclimenter polifacètic

Començà treballant a la ferreria paterna al costat de son germà Santiago, però ho hagué de deixar per problemes de salut que llavors tenien difícil tractament. Casat amb Catalina Gonyalons, va perdre la muller en el part de la seva filla, un cop més es va refer i es casà en segones núpcies amb Benita Sintes, amb qui tindria tres fills més, un d'ells el que signa. Malgrat tot, mai deixà de participar en la vida social de Sant Climent i de dur a terme les més diverses activitats artístiques, fins la seva mort el 1972, a pocs dies de complir els 62.

Mestres

Entre finals del segle XIX i principis del XX, l'escola de Sant Climent comptà successivament amb tres mestres que van aplicar els més moderns avenços pedagògics: Gabriel Comas (a partir de 1886), Joan Socías (de 1891 a 1920) i Miquel Binimelis (a partir de 1920). A més, a partir de 1912 la parròquia està en mans del rector Miquel Gener, molt donat a la glosa, la poesia i sobretot la música.
Aquesta venturosa conjunció determinà que, d'un poble agrícola de poc més de mil habitants, en sortís una generació amb tres mestres, dos oficials de marina, set militars i una gran predisposició per la música i la cultura.
Pere Sintes Pons, uns dels hereus d'aquell planter, a partir del 1940 o 41 va començar a exercir d'auxiliar o "passant" a l'escola masculina de Sant Climent, fet que li reportà el reconeixement de "Don Pedro". La plaça de mestre moltes vegades era ocupada per interins que descarregaven en ell bona part de la feina educativa, quan no quedava de suplent.

El 1949 es va fer càrrec de la plaça mestre Llorenç Hernández, amb qui establí una excel·lent sintonia tant a les activitats escolars com artístiques. Avançada la dècada dels 50 va baixar la matrícula com efecte de les escoles rurals de Binixíquer, Algendar i Torralba, llavors el batle de Maó destinà Pere Sintes de conserge a l'escola Graduada. El 1959 n'Hernández també entrà a sa Graduada on es van retrobar.

Músic

La música era ben present a la ferreria de Sant Climent, com ho demostren els llibres de l'any 1922 en què compra dos violins pels seus fills Santiago i Pere, de 15 i 12 anys. Amb 17 ó 18 en Pere i el seu germà (violins) són cofundadors d'un grup musical amb tres santlluïsers: Jaume de sa Perereta (llaüt), Rafel "Tripa" (guiterra) i Xec "Barato (guiterra). Aquesta primera orquestrina actuava a balls de casa, porquejades, casaments i locals com el Saló de Ball de Sant Climent, Can Benet des Cafè (Sant Lluís), la Porta del Sol (Torret) i Can Gaspar (s'Ullastrar).El servei militar a la banda de Música Militar de Maó li va permetre aprendre del prestigiós Federico Delgado Rei, músic major del regiment d'Infanteria. Posteriorment formà part de la Banda Municipal de Maó. No sabria dir quants instruments tocava: violí, baix, guiterra, piano, harmònium, encara que el que sonava millor era el violoncel, pel que fins i tot s'adaptava les partitures. Pels anys 40 dirigia un grup format per harmònium, tres violins i cor mixt a l'església de Sant Climent. Alguns antics components encara recorden la interpretació de la missa coral de Pius X.
Amb l'arribada del mestre Hernández, aquest terreny adobat per la música germinà amb força. Molts diumenges decapvespre es reunien a la saleta de cas mestre en Perico amb el violoncel, en Santiago amb violí, n'Enrique des forn amb viola i n'Hernández al piano per fer música pel seu propi gust.

A la parròquia en Llorenç i en Pere van fer molta feina, cantaven misses, àries de Häendel i molt bona música, arribant a formar una de les millors capelles de Menorca, juntament amb la des Migjorn. Per Pasqua cantaven la missa i la processó de l'Encontre, que Sant Climent i es Migjorn eren les úniques poblacions que el celebraven. El cap de cor era en Martí Socías, també van fitxar un baix molt polit, en Jaume Pallicer, tot i que no era home de missa. En Pepe "Fuguet" era un tenor ben acceptable. Entre els joves despuntava en Tomé des Molinet com a tenor.

El Deixem lo Dol de Sant Climent va viure una època esplendorosa a les dècades dels 40 i els 50. En Pere Sintes en va ser el primer director a la postguerra amb un programa de circumstàncies que incloïa l'himne dels requetés o carlins. La seva contribució al cor pasqual també va ser intensa com a instrumentista i escrivint o reconstruint partitures.

Manualitats

Un altre tret distintiu és la seva habilitat manual amb qualsevol tipus de material. "En Perico tenia unes mans d'àngel", afirma un testimoni. Deixà un bon grapat de pintures a llapis i a l'oli prou dignes. Per destacar algunes escultures, direm que va fer una capella, d'uns 20 cm. d'alçada d'una sola peça de marès a excepció de la creu, també en va esculpir una altra directament a la paret de l'escola, que assegurava haver-li costat més d'elaborar ja que no la podia girar com l'altra.

En fusta, una gran quantitat de pipes artesanes amb llenya de morera i perera, molt cercades pels fumadors de Sant Climent, Maó, Fornells o Ciutadella. Malauradament, avui en dia els seus descendents no en tenim cap de les moltes que elaborà. Una altra obra remarcable és un conjunt de trenta-tres peces en miniatura que reprodueixen les eines d'ullastre fetes per l'arader. Amb aquestes va representar l'escola de Sant Climent a una exposició en què participaven totes les de Menorca pels anys cinquanta.

Home de lletres

A les vetlades de glosat en Pere Sintes Pons tocava les porgueres amb la guiterra. També va fer glosa escrita, amb algunes de ben picants que tenien resposta, i un nombre important de gloses impreses en fulls que es venien a l'època. Destaquen les de la tràgica explosió del canó de les bateries de Llucalari amb 23 morts (1952), a la visita de la Mare de Déu del Toro a Sant Climent (1954) i a un Cap de Fibló que causà estralls a mitja Menorca (1960).
A totes les seves activitats escrites, Deixem lo Dol, gloses o articles mostrà una indefugible fidelitat a la pròpia llengua, gràcies a la "Gramàtica normativa, per a ús dels escriptors baleàrics" de Francesc de Borja Moll i un diccionari del mateix autor.

Durant una bona sèrie d'anys va ser articulista del diari "Menorca", fins el mateix moment del seu traspàs, amb una temàtica relacionada amb les tradicions i costums de Menorca. Pel que fa al joc de la Bolla, havia fet un reglament i publicà un article titulat: "Comentaris sobre els Jugaderos de la Bolla" a la Revista de Menorca de gener-juny de 1966.

També col·laborà en el butlletí de la "Fundació Tresor dels Avis" de Palma, fundat per mestre Andreu Ferrer Ginard. A la necrològica que aquesta publicació li dedicà es pot llegir: "Havíem entrat en relacions amb ell devers 1931, i al reprendre la nostra idea de fundar l'Arxiu Folklòric, fou un dels primers que s'inscrigué com amic i col·laborador amb una assiduïtat admirable, fins a la mort ens envià treballs espontàniament".

______

adsintes@telefonica.net