Desig per a les emocions

Allò que representa la percepció per al coneixement ho és el desig per a les emocions. És el primer impuls vers una cosa, relacionat amb una necessitat vital de l'organisme de la qual hom en pren consciència. La consciència del desig s'orienta en una doble direcció: vers la cosa desitjada, i vers ella mateixa. Pel que fa a la primera direcció, la de la cosa desitjada, la consciència el viu com un moment de pobresa o de mancança però no ja indeterminada, sinó d'allò en concret que es desitja, que pot ser un objecte (desig d'una cosa) o bé una persona (el desig d'un desig). Però en aquest darrer cas el subjecte del desig es posa a la mà del seu objecte, ja que l'objecte aquí no és una cosa, sinó una consciència dotada d'enteniment i voluntat. Posar-se a la mà vol dir que no pot apropiar-se de la voluntat de l'altra i, en lloc d'això, proposa a l'altra apropiar-se de la seva. Es genera així una relació de dependència del subjecte del desig respecte de l'altra, la persona desitjada, la qual pot percebre aquesta situació de domini de manera ambivalent: per una banda s'incrementa el seu poder (el poder de la seva voluntat com a sobirana per a l'altra) però per altra banda no reconeix en l'altra persona pròpiament un igual, sinó un sol objecte, del qual no en pot obtenir un veritable reconeixement. Així, la resposta més immediata és la d'ignorar-lo, amb la qual cosa s'incrementa l'efecte de submissió del primer respecte del segon. Aquell mancat del seu objecte el veu cada cop com a més inaccessible alhora que necessari per la perfecció aparent lligada a la seva no necessitat. I aquell desitjat es troba cada cop més insatisfet amb una voluntat sotmesa que es manifesta com a falsa i buida tant davant si mateixa com davant de l'altra. Així es genera una dinàmica de submissió i domini en la qual Freud hi descobreix una mena de plaer de naturalesa sàdica (en un cas) i masoquista (en l'altre). Però aquest plaer no pot durar gaire, ja que es fonamenta en la destrucció del seu objecte (de la seva realitat) per la via de la idealització en un cas i de l'anorreament en l'altre. S'ha proclamat, per aquest camí, un vencedor i un perdedor en trencar-se ja per sempre aquella mena de relació (basada en el deliri). Però el vencedor no ha desitjat encara res, i per tant no ha iniciat el camí de l'autoconsciència ( com a ésser finit i limitat). Al llarg d'aquest procés encara no s'ha humanitzat. Mentre que el perdedor desitjava amb deliri i ho ha perdut tot, però ha experimentat al menys el moment de la frustració. I de la frustració en treu el domini de la seva voluntat, la qual es manifesta ara com a forma de auto domini. Les emocions no són ja el pur desig que es consuma de manera immediata, sinó el motor dels actes per mediació de la voluntat. En la seva frustració no hi ha consumació, però a canvi apareix el moment necessari per a un reconeixement de l'altre com a diferent de mi mateix i el reconeixement de mi mateix com a diferent de l'altre, com una forma de consciència més plena. El dèbil es transforma en fort, i el fort en dèbil. La debilitat de la voluntat que desitja, es proposa el domini de la pròpia voluntat, mentre que l'altre que abans dominava, tendeix a reproduir les mateixes pautes de dominació sense dominar-se mai a ella mateixa. La voluntat poderosa es torna dèbil com a conseqüència de ser tant llargament desitjada alhora que mancada de veritable desig. La no necessitat de la seva naturalesa és el que la lliga a la seva immediatesa. La fenomenologia de la consciència exigeix el moment de la seva pròpia negació, de manera que no es trobi instal·lada mai del tot en ella mateixa. Si aquesta negació és dolorosa, també ho és el desenvolupament de la consciència, i el seu creixement. La mediació és l'aparició de la diferència, de la negativitat, del dir totalment altre al nostre propi dir, del pensar totalment altre al nostre pensar, del ser totalment altre al nostre ser, per arribar finalment a una síntesi basada en la idea del ple domini de si mateix tant com del reconeixement recíproc.