Carta als amics capellans

Segur que el primer que et ve a la teva memòria són els rostres concrets d'antics companys de fatigues, avui germans de presbiteri alguns, d'altres casats i amb fills, d'altres que ja han partit. També podràs sentir la veu dels teus professors i formadors, els consells que et donaven, les severes lliçons que rebies, el goig de veure la feina ben feta i que t'ajudà a fer-te un home de cap a peus. La quantitat d'anècdotes que hauran quedat gravades a la teva retina i que sols tu sabràs gaudir amb tot el que signifiquen!

Si segueixes endinsant-te dins aquest periple del temps que estàs recorrent segur que apareixen a la teva memòria els moments que vivies en comunitat: els àpats que fèieu tots junts, els moments de recreació, les petites excursions, els moments de formació. I pujaran com petites bombolles algunes experiències que et robaran un somriure. Eren moments en que l'amistat es vivia de forma radical, sabent que compartíeu molt més que uns estudis i una convivència, compartíeu una mateixa vocació, havíeu respost a la crida del Senyor: Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes (Mc 1,17).

També recordaràs amb agraïment els moments de pregària i recolliment que vivies a nivell personal i a nivell comunitari. Les hores que vas passar davant el Senyor discernint quina era la seva voluntat. Vivies conscient que sols el Senyor té paraules de vida eterna (Jn 6,68) i et volies entregar del tot a Ell. Reviuràs com celebràveu tots junts l'Eucaristia de cada dia posant en ella tota la força i la intensitat d'un dia que volies consagrar al Senyor. Veuràs què profitosos van ser aquells exercicis espirituals que realment et van tocar el cor, un cor que ja estava posseït per l'Esperit del Ressuscitat que et feia créixer cada dia més en santedat, en disponibilitat, en entrega.

I com qui no vol la cosa recordaràs les teves primeres experiències pastorals. Sí, la primera parròquia on vas fer catequesi, la primera comunitat on vas realitzar les teves "pràctiques" com a seminarista, el primer rector amb qui vas compartir les teves inquietuds com a futur pastor. Un espai que per a tu era tot un món i des d'on volies conquerir tot l'Univers convençut del missatge que Déu havia posat en el teu cor. Et retrobaràs amb una gent que anaves coneixent amb respecte, desitjant que estimessin Jesús tal com ell ens ha estimat.

Tots aquests moments, tots aquests rostres, tots aquests records del passat han forjat el teu ministeri, que sempre has viscut com un do immerescut, com una gràcia que Déu ha volgut fer-te a pesar de la teva petitesa. La vida del Seminari ha estat l'espai privilegiat on, íntimament, Déu t'ha anat conformant, t'ha anat cridant per tal que fossis el que ets avui: reflex de la seva misericòrdia, veu d'un que crida en el desert (Mc 1,3).

Aquestes experiències que tu vas viure antany les estic vivint jo en aquests anys de formació i preparació. Uns anys (ja són quatre) que visc amb molta il·lusió i alegria, com si cada dia fos un regal que Déu em brinda per tal que el comparteixi amb tots. Uns anys no exempts de temors i de pors que intent superar amb l'ajuda dels meus companys i formadors, descobrint que la força de l'amor de Déu venç totes les foscors que ens podem trobar en aquest apassionant camí.

Et deman, amic capellà, en aquest dia del Seminari, en aquest dia nostre, que no deixis de ser testimoni de la misericòrdia de Déu. Que visquis totalment desposseït per poder viure totalment entregat. Que el teu ministeri sigui una font on els joves hi puguin beure i demanar-se: I jo no podria ser com ell? Et tenc molt present en la meva pregària, i et desitjo que siguis molt feliç. Gràcies per tot: el teu testimoni m'estimula per seguir pregant, per seguir estudiant i per seguir creixent.

Amb estima et saluda el teu amic seminarista.