El bilingüisme d’uns i d’altres

A vegades l'ús del bilingüisme en dues llengües molt pròximes com són el català i el castellà arriba a l'absurd. Veure per exemple un senyal amb Aeropuerto- Aeroport frega l'estupidesa. Igualment quan es tracta dels topònims de les ciutats. En algunes circumstàncies l'ús de les dues llengües oficials té un sentit de facilitació de les persones nouvingudes o de persones que hi són de passada, de vacances o temporalment instal·lades a l'illa, especialment quan es tracta de tràmits importants.

En qualsevol cas, l'ús de la llengua pròpia de cada racó del món ha de ser la llengua preferent, si no es vol ser engolit per les llengües expansives. Però açò no passa gaire, malgrat tot. Malgrat tot la interferència del castellà és aclaparadora per als catalanoparlants. Molt menys ho és el català per als castellanoparlants. Dit d'una manera clara, els castellanismes en català són més que abundants, excessius. En canvi, es detecten algunes catalanades en parlar castellà.

Avui en dia, la majoria de la gent d'aquest planeta és bilingüe o trilingüe, a causa sobretot de l'expansió d'unes poques llengües (anglès, castellà, rus, xinès, francès) cosa que obliga els parlants de les llengües pròpies a aprendre i a usar la llengua sobrevinguda. Per altre costat, els parlants d'aquestes llengües expansives solen quedar en el seu monolingüisme precisament perquè la seva llengua s'imposa i per tant no "necessiten" adoptar la llengua del territori de llengua autòctona.

Una de les coses més sorprenents, conseqüència de prejudicis i de dominància, és considerar que per a un catalanoparlant li és molt fàcil aprendre castellà; mentre que per a un castellanoparlant li resulta tan difícil aprendre català. Si consideram que les persones amb una o altra llengua no es diferencien pel seu grau d'intel·ligència ni per graus distints d'habilitats socials, haurem de concloure que si un castellanoparlant no aprèn el català és per altres motius, bàsicament per la dominància sociolingüística de la seva llengua sobre l'altra. Quan tota la comunitat lingüística catalana sap i domina el castellà, aleshores apareix el pseudoargument que és la llengua que tothom entén, i d'aquí es passa a la falsa idea de la "lengua común". La total bilingüització en la llengua dominant acaba per fer inútil la llengua pròpia, i ja la tenim armada. No hauria de ser necessàriament així. Fer desaparèixer del mapa la llengua autòctona, la pròpia del territori, és certament resultat de molts factors. El principal és la simple imposició, directa o indirecta, induïda o deduïda, de l'altra, que es presenta com a indispensable i ineludible.

El bilingüisme sota aquestes circumstàncies no és un benefici per a tothom sinó una excusa, un subterfugi perquè, de bilingües, en siguin els altres, mentre que els monolingües continuïn igual. Obligacions i deures per a uns, drets i prerrogatives per a altres. Així, quan alguna mare reclama el dret a l'ensenyament en castellà, en el fons reclama continuar amb el seu còmode monolingüisme. Quan alguns fan bandera del bilingüisme a partir d'aquestes premisses, en realitat no volen que tots tinguem els mateixos drets i obligacions, prerrogatives i deures.

El bilingüisme d'uns i d'altres no és, idò, el mateix. Per garantir la riquesa lingüística sense imposicions cal que tothom sigui competent en les dues llengües i poder-les usar sense perills ni escanyaments en el seu ús. Per fer efectiu açò calen mesures que propiciïn l'ús prioritari de la llengua pròpia: ensenyament en català, requisit de coneixement per a funcionaris, incentius a la cultura feta en català, suport institucional als mitjans, programes d'ensenyament de llengua a nouvinguts, etc. El bilingüisme d'uns no pot ser entès com la via per on s'escola la vida de la llengua catalana.